És probable que molts dels lectors de l'ARA no sàpiguen qui era el Just Cabot, tot i que l’any 1939, quan va marxar a l’exili, era considerat un dels periodistes més ben informats de Barcelona. Va traduir al català El roig i el negre de Stendhal. Va ser el creador i l’ànima de la revista Mirador i era un crític temut (conegut com Just, l’injust per alguns dels seus damnificats).
Però molts de nosaltres no el coneixeríem si no fos per la feinada que, d’un temps ençà, està fent el poeta badaloní Valentí Soler, en paraules del seu amic Quim Torra “expert mundial en Just Cabot”.
Va ser l’editor i expresident de la Generalitat Quim Torra qui va publicar l’any 2009 Just Cabot, el periodisme silenciat, de Valentí Soler, i ara prologa el seu nou llibre Just Cabot i les veus vives de l’exili, en què coneixerem els amics i interlocutors de Cabot a través de la seva correspondència. Aquestes cartes són un retrat molt aproximat a les vivències d’un moment de la nostra història que ens ha d’interessar conèixer bé: la desfeta i l’exili.
Llegir aquestes cartes des del nostre present –també aombrat per la desfeta i l’exili– resulta no només emocionant, sinó molt il·lustratiu. L’editorial Pont del Petroli ha publicat aquest extraordinari document que ens fa posar la pell de gallina en diversos moments de la lectura.
Just Cabot es va exiliar la nit del 4 al 5 de febrer de 1939 a França. Tenia quaranta anys i estava en el moment àlgid de la seva carrera periodística. Va acabar residint a París, on va col·laborar amb l’Organisme d’Ajut als Refugiats Espanyols. Durant l’exili, es va refugiar en els llibres i en la correspondència amb els amics perquè, segons deixà escrit, “era l’única possibilitat decent de practicar l’escriptura”. Efectivament, Cabot va morir l’any 1961 a París sense haver publicat cap llibre. La correspondència amb els amics i coneguts va ser la taula de salvació per a un home que estava fet per escriure. Fins al 1992 no va aparèixer el volum pòstum Indignacions i provocacions de Just Cabot.
Quan els exiliats van començar a intuir que la dictadura franquista aniria per llarg i alguns d’ells es plantejaven el retorn a casa, Just Cabot escriu, en una carta adreçada al periodista badaloní Jaume Passarell, datada el març de 1948: “Sobre la Barcelona actual tinc les meves idees, molt ben fonamentades i que ara, amb la frontera oberta permetent una mica més els viatges de gent d’aquí, no fan sinó afermar-se i arrelar-se. D’altra banda, no m’enyoro. Per què? Enyoraria en tot cas una Barcelona que ja no existeix, que ja no tornarà a existir mai més. Posat a fer d’emigrat, més m’estimo doncs fer d’emigrat a l’exterior que a l’interior”.
La lectura de Just Cabot i les veus vives de l’exili, com us deia, és emocionant, en ocasions dolorosa, sempre interessant.
Com a epíleg o afegitó a la correspondència de Cabot, l’autor del llibre, Valentí Soler, ens ofereix encara un regal final: l’amistat imaginada entre Cabot i Walter Benjamin, dos intel·lectuals exiliats amb vides paral·leles. Una invitació a atrevir-nos a comparar els nostres millors intel·lectuals (silenciats i forçosament oblidats) amb els seus contemporanis.
Valentí Soler ha triat una frase de Walter Benjamin per encapçalar el seu llibre: “No hi ha mai cap document de cultura que no sigui alhora un document de barbàrie”. En el pròleg, Torra cita també Benjamin: “Els amos d’ara són els hereus de tots aquells que abans van vèncer”.
