Veus i ecos de Pere Casanovas
En Pere Casanovas és un escultor que ha esdevingut un escultor "per als altres". Dirigeix un taller d'escultures de gran nivell on treballen uns tècnics extraordinaris que ell mateix ha format -un taller que és un dels valors culturals que cal salvaguardar i mantenir-. Si féssim una llista, veuríem que prop del 90% de l'escultura pública que hi ha a la ciutat de Barcelona ha sortit de les seves mans: des de Núvol i cadira d'Antoni Tàpies a totes les meves obres de carrer. A més d'escultor, en Pere Casanovas és un científic. Coneix els secrets dels materials i calcula pesos i resistències amb una saviesa tal que els enginyers de professió li fan plena confiança. Una anècdota per a il·lustrar això que dic: quan feia la meva escultura David i Goliat per a la Vila Olímpica, sovint es deixava veure pel lloc un senyor que, a distància, n'observava encuriosit el desenvolupament. El dia que l'escultura va restar lliure de bastides també hi rondava. Vaig anar-lo a trobar per demanar-li què li semblava el resultat final. Em va respondre: "Sóc enginyer i mai no hauria signat un projecte tan arriscat com aquest".
Ara el museu de Sant Pol de Mar fa una exposició retrospectiva de l'obra més personal d'en Pere Casanovas, unes escultures que cal observar amb llibertat, sense prejudicis. Qui se les miri frívolament, hi veurà, tot just, l'obra d'un artesà excel·lent. Qui les jutgi amb prejudici historicista, hi trobarà, tan sols, formalisme. No és pas que la seva obra no sigui tècnicament perfecta ni tampoc que s'allunyi del formalisme, sinó que va més enllà. En el cas d'en Casanovas, artesania i forma són una closca, una defensa que mira de protegir, pudorosament, l'ànima que s'amaga a dins. Això ho descobrim quan toquem l'escultura amb els dits. Aleshores percebem que la perfecció tècnica que la informa no és un fi, sinó un parany per a cercar-nos la mà. És quan el palpem, el seu art, que en descobrim el veritable valor: tot i mostrar-se com a art visual, només el podem copsar amb justesa si el toquem amb els dits. És així com l'artesà anul·la la retòrica formalista.
Parlar de l'escultura d'en Pere Casanovas no és gens fàcil. No ho és perquè és una obra que s'ofereix a l'espectador trasmudada sota aspectes diversos. Ja hem parlat de l'equívoc artesanal, que més que no pas estimular la mirada, demana el tacte. Però hi ha també l'equívoc iconogràfic. Per més que aquesta obra palesi una certa voluntat essencialista, també presenta unes formes sensuals que la contradiuen, aquesta voluntat. És cert, per exemple, que conté una dimensió teatral: traduïda a escala monumental, molta obra seva podria servir de nucli, físic, d'una òpera wagneriana. Tanmateix, aquesta dimensió és negada per una tossuda domesticitat: a dins, hi bateguen tota mena d'atuells i d'estris casolans; a fora, les formes es nodreixen d'una tradició que enfondeix les arrels en l'art popular, més fonamentat en la saviesa que no pas en el coneixement.
Encara en podem destacar un altre aspecte: si fem baixar aquestes escultures de les peanyes i les posem pels racons -a parer meu, el lloc no viciat que els correspon-, esdevenen éssers vivents, éssers eixits d'una pintura de Hieronymus Bosch. Són éssers selvàtics que caminen de puntetes o que s'arrosseguen com caragols, que es camuflen com bolets a l'ombra d'arbres gegants. Aquests cossos hermètics amaguen un gran secret: una ferida que no és sinó la pròpia ànima. A algunes escultures, aquesta ànima escletxa els permet de levitar suspeses en un fil de llum. En unes altres, es presenta negra com el pòsit que deixa un verí o com un ganivet esmolat, que llesca el cor. A voltes, és íntima i acollidora, com un sexe femení xiuxiuejant a cau d'orella. És això que fa que les seves escultures siguin com famílies d'éssers bondadosos, unes ànimes que s'amaguen perquè -com a indígenes- són profundament tímides.
Les escultures d'en Pere Casanovas són art perquè tenen vergonya de dir-se'n en públic? Què ho fa que dir a crits la paraula art faci tanta angúnia als veritables poetes?
