Veure ‘Barbie’ amb una de les feministes més importants del món

Una sala de cinema on es projecta 'Barbie', de Greta Gerwig.
7 min

Susan Faludi va suggerir que anéssim a veure Barbie en un Corvette rosa, però, malauradament, l'única cosa que teníem disponible era una camioneta. Així és com una de les feministes més importants del món i jo vam arribar al centre comercial: en una Toyota Tacoma negra del 2002, amb entrades per a la sala 2.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Li vaig demanar a Faludi, periodista i escriptora que va guanyar el Pulitzer –el seu llibre del 1991, Blacklash, es va convertir en un clàssic de manera instantània– que vingués amb mi a veure l'èxit de taquilla més alegre i lucratiu de l'estiu perquè tenia l'esperança que m'ajudaria a trobar el sentit a aquell embolic de contradiccions fúcsia.

Hi ha poques joguines tan desconcertants com la Barbie. Fins i tot la història del seu origen: es van basar en una nina sexual per a homes, però comercialitzada entre mares per a les seves filles. La Barbie ha sigut un eslògan de protesta ("No soc la teva Barbie"), una noia bonica i curteta (se'n recorden de la Barbie que deia: "La classe de matemàtiques és difícil"?), un catalitzador de trastorns alimentaris. En una protesta contra la nina particularment enginyosa , van intercanviar la caixa de veu gravada entre una Barbie i un G.I.Joe de manera que, de sobte, ella deia: "La revenja és meva!" i ell deia: "La platja és el lloc per a l'estiu". Però la Barbie també ha sigut advocada, pilot, astronauta i presidenta. No s'ha casat mai, viu sola i no té fills.

La pel·lícula sembla tan plena de contradiccions com la nina. La campanya de mercadotecnia que la promou encara té més acords comercials que conjunts de roba té la Barbie: hi ha hagut roba i maquillatge de la Barbie; gelats, paquets de vacances i una pàgina de Google especial, que m'omplia la pantalla d'explosions de color rosa cada vegada que intentava verificar alguna dada per a aquest article. Però també té una directora –Greta Gerwig– amb credibilitat en el cinema independent, i les primeres ressenyes van destacar el caràcter subversiu de la pel·lícula. Pel que sembla, Gerwig havia aconseguit que la Barbie fos simpàtica, objecte de burles i conscient d'ella mateixa, havia aconseguit denunciar la hipocresia del fabricant –Mattel– sense perdre la seva benedicció per fer el projecte. I després, d'alguna manera, ella –i l'empresa– ens ho havien tornat a vendre tot plegat.

"Serà divertit!", va dir Faludi quan li vaig suggerir per primera vegada que podríem veure la pel·lícula juntes. Ella no volia ser la feminista que esguerra la festa, però estava preparada per fer una anàlisi sòbria quan calgués. Ens vam asseure a la butaca. "Saps, demanar-li a una feminista que reflexioni sobre una pel·lícula de Barbie és com demanar-li a la Bruixa Dolenta de l'Oest que critiqui Oz", va dir rient.

M'interessava la perspectiva de Faludi perquè els seus interessos sembla que coincideixen amb la complexitat que hi ha en el cor de Barbie. L'any passat, quan es veia a venir la decisió del Tribunal Suprem estatunidenc d'anul·lar Roe contra Wade, va escriure un article en què lamentava el fet que les feministes havien arribat a un pacte faustià amb la cultura popular. Argumentava que mentre dúiem samarretes amb el lema "Destrueix el patriarcat" i anàvem cap a la feina cantant Who run the world? (Girls) [Qui domina el món? (les noies)], Donald Trump controlava el Tribunal Suprem i desarticulava la Comissió per a la Igualtat d'Oportunitats a la Feina. El feminisme s'havia tornat genial, divertit, i mentrestant, havia deixat de parar atenció al més important.

Això la convertia en una companya ideal per veure una pel·lícula que sembla la destil·lació perfecta d'aquestes tensions: ¿un film que fomenta la tendència de moda coneguda com Barbiecore per tots els EUA pot ser una via per transmetre un missatge polític rellevant?

Per descomptat, Faludi també entén el poder de l'entreteniment. A Blacklash no només va rastrejar com la política i els mitjans havien intentat soscavar els èxits del feminisme, sinó també com ho van fer el cine i la televisió, a través de pel·lícules com Atracció fatal i Misery, que van convertir les dones en diablesses devoradores d'homes o tristes carcasses preocupades pel seu rellotge biològic.

Pararé d'esmentar els seus mèrits de seguida, però després de la publicació de Backlash, Faludi va escriure Stiffed, un llibre sobre el col·lapse de la masculinitat tradicional i la crisi de l'home estatunidenc. Dues dècades i mitja més tard, els ecos d'aquesta obra són pertot arreu –des de Richard Reeves fins a Andrew Tate– i apareixen al Ken de Gerwig, un personatge que lluita per trobar una identitat independent de la Barbie. (Com diu l'eslògan: "Ella ho és tot. Ell només és el Ken".) El Ken transforma Barbielàndia en un santuari per a homes després que el món real li ensenya la noció de patriarcat, un terme que es fa servir almenys vuit vegades a la pel·lícula.

"No s'hauria pogut escriure el guió sense els 30 anys d'estudis sobre la dona", va dir Faludi quan es van encendre els llums de la sala i vam sortir del cine en un remolí rosa Barbie. Faludi anava tota de negre, tot i que va insistir que la brusa de vellut que duia era en realitat de color morat fosc, que va triar perquè estava a prop del rosa.

"Em sembla que un gran tema subjacent a la pel·lícula és la commoció i l'horror pel que ens va succeir —el que els va succeir a les dones– a partir del 2016, amb el doble cop de Trump i després de Dobbs. I especialment crec que l'avortament és el subtext de moltes coses".

Un moment.

Faludi creu que la pel·lícula Barbie –amb els balls coreografiats, una cançó interpretada per Ryan Gosling i una acumulació tal de rosa que deu haver generat escassetat de pintura d'aquest color a escala nacional– en realitat no només és subversiva sinó que va... sobre l'avortament?

Advertiment: a continuació es revelen detalls de la trama.

Faludi va explicar més la seva idea: "Vull dir que comença amb nenes petites que juguen a nines i s'inicien en la història de l'origen de Barbie, i el rebuig de la idea que les dones només poden ser mares. Acaba que ella va al ginecòleg".

Certament, Barbie comença amb un homenatge a 2001: una odissea de l'espai de Stanley Kubrick, i presenta nenes petites jugant amb ninos bebès que, com explica la narradora, solien ser els únics ninos disponibles per a les nenes. Així que quan apareix la Barbie –una nina adulta– és una epifania: hi ha més coses a la vida a part de la maternitat! Les nenes destrueixen els ninos bebès.

Greta Gerwig a la 'premiere' de 'Barbie' a Los Angeles

La pel·lícula acaba amb la Barbie al món real, amb Birkenstocks roses i un blazer, assistint al que sembla una entrevista de feina, tret que, després ho sabem, en realitat és una cita amb la ginecòloga. (Segons sembla, ara que la Barbie és humana, té vagina en comptes de la seva tristament cèlebre manca de genitals).

Faludi va esmentar altres al·lusions al nostre moment actual.

En les primeres escenes en què els espectadors coneixem Barbielàndia, la Barbie advocada argumenta sobre la idea de la personalitat davant del Tribunal Suprem, "cosa que immediatament em va fer pensar en els intents de considerar persones els nonats", va dir Faludi. Més tard, en la pel·lícula, els Kens intenten canviar la Constitució, i la Barbie parla de la feinada que havien fet per construir Barbielàndia, una feina que, diu, "no pots desfer en un dia". (I el Ken li respon: "Literalment i figurativament, mira'm".) L'opinió de Faludi? "Això és el que va passar el dia de les eleccions del 2016".

Veiem combatre els Kens en una mena d'exèrcit de platja, intentant ocupar Barbielàndia (quan no estan fent balls coreografiats), i veiem el Ken amb un abric de pells de visó que no s'assembla al del xaman de QAnon durant l'assalt del 6 de gener al Capitoli.

I després hi ha la Midge, la nina que alguna vegada es va vendre com la millor amiga de la Barbie i, que era l'única nina embarassada en l'univers de Barbie. (Podies treure el ventre i el bebè intactes del cos de la Midge i després tornar-los a unir magnèticament. Era estrany.) La Midge i la seva panxa també apareixen en la pel·lícula algunes vegades, un fantasma que els executius ficcionals de Mattel, i tots, voldrien que desaparegués. La Midge és a la pel·lícula per provocar algunes rialles, però si forces prou la mirada, va suggerir Faludi, també la podries veure com "l'espectre de Dobbs".

Una col·lecció de nines Barbie.

Quan vam tornar a casa seva vam beure Aperol amb soda –"És una mica rosat, oi?", va dir– que, en honor a la Barbie, ens va preparar el marit de Faludi, que també ens va fer el sopar.

"D'això en fareu un storyboard?", volia saber ell.

Faludi és conscient que analitzar Barbie en cerca de respostes sobre l'estat actual del feminisme és una mica absurd. O potser no. Al centre de la pel·lícula hi ha la història d'una filla i una mare, interpretada per America Ferrera. El llarg monòleg de Ferrera sobre les expectatives insondablement contradictòries de ser una dona és el que desprograma les Barbies, a les quals els Ken havien rentat el cervell per convertir-les en serventes. El dia de l'estrena de Barbie, els mitjans van cobrir la història d'una altra mare i la seva filla, a les quals les autoritats van incautar uns missatges a Facebook en què es parlava de l'ús de la píndola abortiva, fet que va derivar en una sentència de presó per a la filla i una pròxima sentència per a la mare.

Barbie ens va proporcionar no només una fugida d'aquesta realitat sinó també una catarsi genuïna. "Potser el que està passant –em va escriure Faludi en un correu electrònic uns dies després d'anar al cine– és que les dones estan trobant una manera d'explorar el seu enuig per la història recent sense sentir que s'han d'ofegar a la banyera (en aigua de debò)".

Com era allò?: cal desempoderar el patriarcat enfotent-se'n.

"Només la Barbie podria dir: «Quan vas donar veu a la dissonància cognitiva exigida per ser dona en el patriarcat, li vas robar el poder!» i convertir-ho en un diàleg graciós", va escriure Faludi al correu.

Evidentment, no és que Faludi estigui preparada per comprar-li una Barbie a la seva filla ni res d'això. (Ella, com la Barbie, no té fills.)

"Quan se'ls acudeixi la Barbie Feminista Radical, que m'avisin. Una Barbie Valerie Solanas, a qui li interessa?"

Copyright The New York Times

Jessica Bennett és editora d'opinió del NYT, professora i escriptora
stats