Ens ho ha de dir la veu tremolosa i trista d’un maquinista

Presento els meus respectes al maquinista de Rodalies que després de tocar vuit vegades el clàxon va veure com alguns viatgers travessaven les vies a Montcada per un lloc que no tocava, amb perill de ser atropellats. Amb la veu alterada però amb fermesa, va recordar als passatgers, per la megafonia interna dels vagons, que fa quinze dies van ser atropellats a Montmeló quatre adolescents, que els maquinistes viuen al límit de l’infart i que no costa tant esperar dos minuts que passi el tren.

Li agraeixo al maquinista que anés més enllà del que li tocava i que, fent ús de la seva autoritat circumstancial, s’atrevís a parlar en veu alta. Per dues raons. La primera, perquè ens ha recordat que hi ha un concepte que s’anomena “responsabilitat individual”, que és una noció que ha desaparegut de la majoria dels discursos públics dominants a Catalunya, com si res del que ens passa a la vida depengués de les nostres decisions. Per més gran que hagi estat l’abandonament de l’Estat dels seus trens a Catalunya, les precaucions elementals són intransferibles.

I la segona, perquè el maquinista va ser, per fi, algú que ens va parlar a tots, als passatgers d’aquell moment i als que ho hem sentit després, en una època en què tot són missatges en una pantalla, respostes gravades, si truca per queixar-se premi dos, si no té cita prèvia no el podem atendre, i paternalismes edulcorats i eximents. Aquí ningú s’atreveix a dir que hi ha coses que estan ben fetes i d’altres mal fetes i que tots tenim un deure de comportament cívic si volem que els serveis funcionin i la vida en societat sigui possible.