La veu d’Ernest Lluch
Dissabte farà vint anys de l’assassinat de l’economista i polític Ernest Lluch per part d’ETA. El Sense ficció emetia un reportatge d’homenatge per repassar la seva trajectòria professional i vital a través del seu entorn més proper. Ernest Lluch. Lliure i atrevit arrencava amb fragments dels informatius de la nit que es va cometre aquell atemptat terrorista. Un inici que immediatament transportava l’audiència a l’angoixa, la tensió i el dol no només d’aquells dies sinó d’una època. El reportatge era molt rigorós, precís i detallat a l’hora de resseguir l’evolució política de Lluch i explicar tot el que va saber aportar en l’àmbit de la gestió de govern. Més enllà de destacar els seus mèrits en els càrrecs que va ocupar, s’explicava a l’audiència un tret molt singular i representatiu del protagonista: el seu tarannà. Al llarg del reportatge s’aprofundia a bastament en la seva manera de ser i de fer. El seu caràcter independent, la seva habilitat per construir ponts de diàleg, el seu do per entendre les discrepàncies i afrontar les complexitats polítiques i ideològiques. També quedava reflectit el seu esperit inquiet i l’enorme capacitat de treball. Especialment al final del reportatge, quan s’afrontava el seu vessant més mediàtic, i es posava en valor la destresa de Lluch a l’hora de socialitzar el coneixement i ser extremadament divulgatiu. “No he conegut ningú que fos tan erudit i parlés tan normal”, deia Xavier Sardà. Però el que li faltava al reportatge era més Ernest Lluch sense intermediaris. Recuperar la seva essència veient-lo i escoltant-lo a ell. A part de les imatges del famós míting a Sant Sebastià on es dirigia ple de fúria als defensors d’ETA, es trobaven a faltar fragments de la seva veu i la seva manera de comunicar. Mancava, potser, recerca en aquest sentit. Al marge de les imatges d’arxiu que il·lustraven el reportatge, faltava espai per incloure imatges o documents sonors on fos el mateix Lluch qui s’expliqués en lloc d’explicar-lo només a través dels entrevistats.
Ernest Lluch. Lliure i atrevit recollia la sensibilitat més íntima del protagonista: les transicions narratives es feien a través de la música clàssica que tocava al piano el seu amic Albert Guinovart i es fusionava sovint amb el so de la txalaparta. La txalaparta és l’instrument que no falta mai en qualsevol reportatge sobre Euskadi. Segurament el so percudit i la musicalitat una mica misteriosa contribueixen a expressar molt fàcilment una essència identitària. El reportatge jugava també, des de l’inici, amb el simbolisme d’uns quadrats que es repetien al llarg del relat, però no s’acabava d’entendre gaire bé quin missatge metafòric pretenien transmetre, fins al punt que acabaven reduïts a un recurs una mica enganyós i purament estètic. Malgrat tot, es captava molt bé la dimensió política del personatge, el seu paper i posicionament en un moment molt determinant de la història d’Espanya i, sobretot, mostrava l’emoció dels amics al recordar-lo i el dolor, encara present, de la seva absència.
