De camí cap a la nova escola, cada matí deixa enrere el barri, la plaça, els amics. No entén quin sentit té agafar el bus i arribar a un medi estrany, on no el coneixen ni a ell ni a la mare, que l’acompanya amb paciència. Se sent lluny, desarrelat i amb poques ganes d’integrar-se en una escola que no sent seva. Un barri que no s’assembla gens al seu, on no hi ha avis que juguin a la petanca i que el saludin, ni amigues de la mare amb qui vagin juntes a mercat. S’ha de llevar més d’hora per fer cada dia el tram que l’allunya del seu món. I no ho entén.
La síndica de greuges ha presentat l’informe de seguiment del Pacte Contra la Segregació Escolar. I ha demanat impulsar una segona fase dins dels centres. L’informe destaca que “de les 30 mesures previstes, 13 ja s’han acomplert” i que això “ha permès reduir un 20% els nivells de segregació escolar globals al sistema educatiu”. I ha destacat no només una evolució positiva del Pacte sinó també el compromís per tots els centres públics i concertats, ja que “durant aquest període, el sector concertat ha incrementat més la proporció d’alumnat estranger que el sector públic” i que “la proporció de municipis amb nivells de desequilibri elevats s’ha reduït”. Tanmateix, l’informe destaca que encara hi ha 250 centres “altament guetitzats” a Catalunya. La síndica denuncia un cop més els índexs de pobresa infantil i que les polítiques públiques en general no donin resposta plenament a les necessitats d’inclusió de la població migrant. Fa una crida a una segona fase que posi l’accent en el procés d’acollida de l’alumnat i apunta a la necessitat d’incorporar mesures concretes antiracistes. I és que “la millora dels nivells de segregació escolar s’ha d’acompanyar de mesures per garantir l’acollida i la inclusió de la diversitat d’alumnat als diferents centres escolars”. Em sembla molt significatiu que després de deu anys de polítiques centrades en la redistribució dels alumnes, per tal de garantir una “escolarització equilibrada” comencem a plantejar la necessitat d’altres mesures i l’atenció a la diversitat.
Al curs 2023/2024 (fins al desembre) hi ha comptabilitzada una proporció del 33% d’alumnes a primària i del 28% a secundària que han de canviar de centre. Més enllà de les xifres: qui segueix els itineraris educatius i les vides d’aquests alumnes? Quins són els efectes per a l’alumnat i les famílies forçats a “redistribuir-se”? Quins efectes tindrà a llarg termini en l’aprenentatge? Quin serà el fracàs i l’abandó? Un objectiu lloable i necessari com és combatre la segregació ha estat abordat des dels inicis des de la distribució, és a dir, en termes numèrics. Tants alumnes vulnerables, tants centres, els dividim i redistribuïm. La mixtura social i la diversitat a les aules ens asseguren que treballem per la bona convivència i la cohesió social, però no tenim dades –ni recerca concloent– que assegurin que així estem millorant els resultats d’aprenentatge de l’alumnat (Gorard, 2006). Sí que sabem, en canvi, que el sentiment de “pertinença” juga un paper clau en l’aprenentatge (Riley, 2022).
Als països de l'OCDE, segons el darrer informe PISA, el sentiment de pertinença dels estudiants a l'escola s’ha vist deteriorat, també en el cas espanyol, entre el 2018 i el 2022; i ha estat pitjor per als estudiants desafavorits, mentre que s’ha mantingut estable en els avantatjats. També els desafavorits eren més propensos que els seus companys a declarar que tenen menys oportunitats de formar vincles estrets a l'escola i estan menys satisfets amb la seva vida.
Què en fem, del sentiment de pertinença a la comunitat, al barri i a l’entorn que tant juga en el món de l’educació? Part de la meva feina és visitar i conèixer centres, i he pogut tenir llargues converses amb equips directius i docents de centres segregats amb resultats educatius molt bons, centres que són ascensor social i garantia de promoció personal. Són centres on les famílies i l’alumnat tenen un alt sentiment de pertinença. Centres que cal acompanyar, i que haurien de ser referents per aprendre’n. Centres que no reclamen tenir un alumnat diferent, sinó que els urgeixen més recursos i més especialitzats per poder seguir garantint la bona feina. Cal fer polítiques educatives amb una mirada més pedagògica i apostar per centres que puguin exercir un lideratge pedagògic i social que garantirà una educació de qualitat per a tothom. Quan la pertinença és el principi rector d'una escola, més joves de tots els nivells experimenten una sensació de connexió i amistat, tenen un millor rendiment acadèmic i arriben a creure en ells mateixos. A més a més, els seus professors se senten més realitzats professionalment, i les seves famílies més acceptades.
