"Ves que no guanyi la Colau"

Això venia a dir l'enquesta de l'ARA de diumenge, i David Miró aventurava una explicació i un escenari possible: que la polarització entorn de l'alcaldessa de Barcelona –l'anticolauisme, que s'ha estès, ara no amb tanta força com en altres moments però Déu n'hi do, des de l'independentisme enragé fins als votants d'ordre de tota la vida–, en comptes de castigar-la electoralment, no l'acabi afavorint. No seria la primera vegada que es produeix un efecte bumerang, i que la crítica contra un candidat (sobretot quan aquesta crítica és exagerada, o directament grollera) s'acaba girant a favor seu.

A Ada Colau se li pot retreure que tornés a accedir a l'alcaldia (i l'hi prengués a Ernest Maragall) amb els vots d'un personatge com Manuel Valls. La jugada va ser lletja i d'una ferum desagradable, però a la vegada, vista en perspectiva, s'han d'admetre dues coses: primer, al contrari del que es podia pensar en aquell moment, Valls no va tenir després cap influència apreciable en les polítiques del govern municipal; i segon, l'episodi Valls va tornar a posar damunt la taula la consistència i la credibilitat de les apostes del Círculo Ecuestre i els seus voltants. També mereix crítica la manera com Colau no gestiona el seu ego, i el deixa a lloure quasi tot el temps, també en ocasions manifestament inoportunes. Ara bé, també és cert que, si haguéssim de desqualificar personatges públics per la seva egolatria, Colau tampoc no seria dels primers cinc desqualificats, i potser ni tan sols dels primers deu.

A Ada Colau se li ha de reconèixer (i aplaudir, per què no) el fet de tenir una idea de la ciutat, com ho demostren les superilles, la potenciació del transport públic en detriment del cotxe privat i el discurs (més discurs que realitzacions) contra el turisme de masses. És una idea de la ciutat, a més, que comparteix problemes i diagnòstic amb algunes de les principals ciutats europees i occidentals, també afectades per una indústria turística que és, a la vegada, guany econòmic a curt termini i també causa directa de l'emergència habitacional i del deteriorament del mercat laboral, amb desigualtats cada vegada més pronunciades. En canvi, Trias va ser un batlle que va donar la benvinguda als fons voltor i que va donar portes obertes als grans turoperadors perquè es prenguessin Barcelona com la seva finca d'explotació intensiva, com fan arreu de la Mediterrània. Va seguir el rastre de grisor dels seus antecessors, Hereu i Clos: cap idea de ciutat, excepte explotar fins a les conseqüències més indesitjables el filó turístic que s'havia obert amb les Olimpíades (i que no tenia per què ser dolent per si mateix, a condició de no convertir aquest turisme en l'activitat hegemònica i adquirir-ne una dependència excessiva). Finalment, hem d'esmentar aquest discurs que insisteix a atribuir a Colau els problemes de brutícia i d'inseguretat ciutadana, com si haguessin començat amb ella. Els que hem viscut a la ciutat en els darrers trenta anys només podem dir que és un discurs molt graciós.