Versions oficials
DESMEMÒRIA. La memòria no parla només del passat. Els relats oficials sobre el món d’ahir expliquen, sobretot, els mals d’avui. I aquí estem: quaranta anys després d’aquell 23-F; d’aquell principi d’involució d’un procés de descentralització tendre i amb pocs creients. Quaranta anys després, antics protagonistes de cops armats són homenatjats enmig de silencis que basteixen relats oficials de superació d’un passat que no ha acabat de passar mai. Complicitats de punt final que continuen vigents. Avui encara s’intenta judicialitzar la recuperació de la memòria històrica a Espanya i la família Franco presenta demandes per atacs al seu dret a l’honor mentre cobra indemnitzacions de l’Estat.
Hi ha qui prefereix la desmemòria. A Polònia, dos historiadors sobre l’Holocaust han estat condemnats a demanar disculpes per una recerca que apuntava a diversos col·laboradors polonesos en l’extermini nazi dels jueus. Des del 2018 hi ha una llei vigent que considera blasfèmia qualsevol intent de relacionar ciutadans polonesos amb els crims del nazisme. Fa només uns dies, la periodista Katarzyna Markusz va ser interrogada per la policia acusada de “calumniar la nació polonesa” -un delicte que pot comportar fins a tres anys de presó- per haver escrit que “la participació polonesa a l’Holocaust és un fet històric”.
No és només a Varsòvia. El govern hongarès va decidir reescriure els llibres d’història dels estudiants de secundària i Emmanuel Macron s’ha embolicat amb una polèmica llei contra el “separatisme islamista” per a la “reconquesta republicana” de barris i ciutats franceses que s’han sentit estigmatitzats.
GUSPIRA. El discurs de l’ordre defensa, sobretot, un ordre molt concret. Després de sis dies de mobilització continuada contra l’empresonament del raper Pablo Hasél, no tot s’explica pel nihilisme, ni la delinqüència, ni l’interessat retrat d’un independentisme frustrat i convertit en moviment violent. La criminalització de les flames, si només serveix per condemnar el vandalisme i menysté, en canvi, el profund malestar que s’estén per territoris geogràfics i intergeneracionals, es converteix en una censura pobra i curta de mires d’uns disturbis inadmissibles. Hasél és l’excusa. La guspira. Com ho va ser el preu del bitllet del metro a Xile, l’encariment del combustible a la França dels armilles grogues o la corrupció al Líban. És la falta d’expectatives.
La ràbia no es compta només amb contenidors sinó també amb els vots de Vox entre l’electorat jove de barris amb una renda mitjana més baixa de les zones metropolitanes de Barcelona o Tarragona, com radiografiava l’ARA de dissabte.
TENSIÓ. El Fons Monetari Internacional acaba de publicar un informe que demostra amb dades la connexió directa entre les epidèmies històriques greus i la freqüència de moments de més tensió social. Diuen els experts de l’FMI que “les epidèmies poden revelar o agreujar les esquerdes ja existents en la societat, com la precarietat de les xarxes de protecció social, la falta de confiança en les institucions o la percepció d’indiferència, incompetència o corrupció dels governs”. La conclusió és que el covid-19 s’ajusta a aquest patró històric, i és precisament en el període immediatament posterior a la pandèmia que el risc de tensió social es dispara a llarg termini. Segons aquesta anàlisi, a mesura que el 2021 avanci, amb les vacunacions i el control de les corbes de contagi, augmentarà “el risc de disturbis i manifestacions antigovernamentals”. S’acosta el moment de la convulsió social.