L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar dimecres passat una emergència sanitària mundial per la verola del mico, just després que el dia anterior les autoritats sanitàries africanes haguessin fet el mateix a tot el continent: a l'Àfrica s’han disparat els contagis d’aquesta malaltia infecciosa, especialment a la República Democràtica del Congo, on se n’ha detectat una soca més agressiva. La declaració de l’emergència mundial per part de l’OMS es produeix —com va explicar el director general de l’entitat, Tedros Adhanom— perquè no tan sols els contagis són més nombrosos i s’han registrat en països on mai s’havia detectat aquest virus, sinó que n’existeixen més varietats que es contagien per diferents vies (no només per transmissió sexual, com s’havia cregut fins ara). Per descomptat, l’emergència sanitària mundial té com a objectiu impedir l’expansió de la verola del mico arreu del planeta, i requereix una resposta en forma de protocols de mesures per parts dels governs del món. Aquest mateix dilluns 19 d’agost es reunirà el Comitè de Seguretat Sanitària de la Unió Europea, amb l’assistència de tots els estats membres.
Com sabem, els protocols davant de situacions d’epidèmia, o de pandèmia, comporten dificultats de diferent ordre. Les mesures sanitàries poden suposar una nosa per al funcionament de l’economia, ja que poden incloure restriccions de moviments de persones o de béns, etc. D’aquí se’n poden derivar també discussions sobre drets i llibertats que es vegin temporalment restringits per donar prioritat a la necessitat d’aturar els contagis. Malauradament, ho sabem tots perquè ho vam patir fa ben poc, amb la pandèmia de covid.
Com a corol·lari inevitable d’aquests conflictes apareixen les desinformacions, les demagògies i les notícies falses, quasi sempre en la seva versió alarmista, catastrofista i/o conspirativa. No sabem res sobre la verola del mico, tret que ara com ara no hi ha motiu d’alarma a Europa, però els xarlatans ja s’han posat a bramar; de fet, abans i tot que l’OMS decretés l’emergència sanitària. A l’estat espanyol, les declaracions furioses que ja fan córrer alguns elements de l’extrema dreta (“no ens tornareu a utilitzar per fer experiments”, “no ens tornarem a posar morrió”, “aquesta vegada estem organitzats i ho rebentarem tot”) tenen com a mínim la virtut de recordar-nos que la resistència contra la medicina, i contra la ciència en general, sol venir sempre de la irracionalitat de les ideologies il·liberals o violentes. Després hi ha una altra part que aviat tornarem a sentir, que són els pedants que es resisteixen a seguir els protocols mèdics perquè també hi veuen una “dictadura” que volen combatre des de les seves impostures intel·lectuals o ideològiques. Antivacunes en la versió de cunyat de barra de bar o en la versió de suposats aristòcrates de l’esperit i de la intel·ligència: tots anteposen la seva vanitat a l’atenció cap a les persones amb qui conviuen. I tots plegats, illetrats i sabuts, acaben resultant tant patètics com perillosos.
