21/11/2015

10 veritats sobre el jihadisme

Arran d’aquest gran perill totalitari del segle XXI que és l’islamisme jihadista, i ara que l’Estat Islàmic, amb la seva cosmovisió apocalíptica, ha endegat una nova fase terrorista consistent en les matances perpetrades a Europa, és pertinent plantejar les 10 certeses que segueixen sobre els atemptats de París.

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

1. El nom de la cosa. L’islamisme jihadista és la ideologia política extremista que es fonamenta en una interpretació radical de l’islam. És tan incorrecte anomenar-lo “terrorisme internacional” (cal identificar-lo com el que és) com titllar-lo d’“islamofeixisme” (el jihadisme és una ideologia totalitària com el nazisme però no està dintre de la família feixista). També és equívoc dir que no són musulmans com és racista dir que són musulmans a seques. Els jihadistes són musulmans extremistes com els nazis foren alemanys extremistes o els estalinistes eren russos totalitaris. Són fanàtics que practiquen l’extermini.

Cargando
No hay anuncios

2. Multiculturalisme i xoc. Proclamar que el multiculturalisme o el xoc de civilitzacions són les causes del jihadisme és propi de la dreta equivocada. Si la societat multicultural en fos causa, llavors el Canadà o Austràlia estarien replets de jihadistes autòctons. El pretès xoc de civilitzacions entre l’Occident i l’islam no n’és causa perquè el problema no rau en la religió musulmana. Fins i tot, la majoria de les víctimes del terror jihadista és la mateixa població musulmana. La disjuntiva és entre la civilització humana i la barbàrie jihadista.

3. Guerres i pobresa. Dir que les guerres al Pròxim Orient o la pobresa als barris empobrits són les causes del jihadisme és característic de l’esquerra errada. Si el conflicte bèl·lic o l’ocupació fos causa del fanatisme, llavors els tibetans humiliats posarien bombes als bars, basars i restaurants xinesos d’arreu del planeta. Per què no ho fan? Perquè els tibetans reben una educació no violenta. Si la pobresa en fos causa, llavors els pobres oprimits de l’Índia farien esclatar bombes per tot arreu. La clau per entendre-ho és la radicalització ideològica.

Cargando
No hay anuncios

4. Bojos i Occident. Sostenir que el jihadisme és obra de quatre arreplegats bojos o la culpa d’Occident són causes esgrimides per opinadors i tertulians que ni fan recerca científica ni llegeixen llibres sobre aquesta temàtica. La cúpula del nazisme alemany eren doctors universitaris, no malalts mentals. Esclar, hi ha psicòpates i imitadors sociòpates, però la immensa majoria són persones normals que s’han radicalitzat. Occident és responsable del colonialisme o l’espoli de recursos, però no el culpable del terrorisme jihadista.

5. El perquè de tot plegat. Així, doncs, prou de confondre les causes amb factors que, en tot cas, poden ser-ne facilitadors. De fet, hi ha molts facilitadors del jihadisme, com ara Facebook, YouTube, Twitter o, fins i tot, l’Xbox i la PlayStation, que faciliten als jihadistes fer missatges encriptats. Però no se’ns acut culpar-ne les xarxes socials, oi? Si haguéssim de destriar un facilitador primordial caldria fixar-nos en les dictadures al Pròxim Orient. Perquè l’existència d’estats democràtics milloraria força la situació. Així, doncs, el perquè de tot plegat és un altre.

Cargando
No hay anuncios

6. Perfil jihadista. Hi ha tota una diversitat de jihadistes: uns no tenen estudis i d’altres són universitaris, uns són milionaris (Bin Laden), d’altres de classe mitjana i uns altres pobres, uns han estat a la presó i d’altres mai, uns són homes i d’altres dones, uns són musulmans de naixement i d’altres conversos, uns són nacionals i d’altres estrangers. Per tant, no són rellevants l’estructura social, el nivell educatiu i l’origen nacional dels jihadistes. Qui s’ho creu comet el mateix error de la gent inexperta que es creu que els homes que maltracten dones són pobres, sense estudis i borratxos, quan la clau de la violència de gènere és la socialització d’homes de tota estofa en el sistema d’idees masclista.

7. Patrons comuns. Les raons que fan que un jove que se sent poca cosa se senti un heroi són semblants tant si es fa skinhead neonazi, com etarra, latin king o islamista jihadista. Per entendre el jihadisme, cal adonar-se que la radicalització és un procés de motivació mitjançant el ressentiment i induït per una ideologia.

Cargando
No hay anuncios

8. Tríada clau. Hi ha tres àrees preponderants per comprendre les causes del jihadisme: la psicologia (és l’edat pròpia dels adolescents i joves a la recerca d’una identitat; els terroristes de París tenien edats compreses entre els 20 i 30 anys), la sociologia (socialització que permet familiaritzar-se amb idees extremistes) i la ciència política (la ideologia de l’islamisme jihadista).

9. Teoria de la conspiració. L’epicentre de la ideologia jihadista és la creença en una teoria del complot a partir de la qual fan el seu discurs de l’odi. Propugnen la jihad global enfront la suposada conspiració del món contra l’islam. Per això són antioccidentals, antiamericans (veuen els Estats Units d’Amèrica com la Roma dels croats del segle XXI) i antisemites (la judeofòbia és el seu principal prejudici i creuen que l’Estat d’Israel és satànic). Per això van atemptar a Bataclan, una sala de concerts estigmatitzada per ser propietat d’una família jueva. No és casualitat que practiquin l’antioccidentalisme, l’antiamericanisme i l’antisemitisme tres ideologies: la major part de l’extrema dreta, una determinada extrema esquerra i l’islamisme radical.

Cargando
No hay anuncios

10. Gestió multicultural. Hi ha qui només es fixa en el jihadisme oblidant-se del risc de fragmentació social que provoquen els prejudicis, i d’altres només critiquen la islamofòbia menystenint el gravíssim perill del terrorisme jihadista. Ara ens cal adoptar un discurs dual per garantir la cohesió social: rebutjar tots els extremismes (siguin l’extrema dreta, l’extrema esquerra o l’extremisme islàmic) i alhora tots els prejudicis (l’antigitanisme, la islamofòbia i l’antisemitisme). Urgeix el disseny i la implementació de les polítiques públiques del multiculturalisme amb un enfocament dialògic.