Era inevitable que més d’hora que tard s’hagués de reformar el sistema de pensions de l'estat espanyol, perquè els números no surten. I no calia esperar que els primers nascuts en l’etapa del baby boom arribessin a l’edat de jubilació per saber-ho, perquè les projeccions demogràfiques, com és obvi, es poden fer amb dècades d’anticipació.
La darrera de les modificacions acordades entre el govern espanyol i els sindicats preveu establir l’anomenat mecanisme de compensació intergeneracional, que apujarà les cotitzacions un 0,6% i té per objectiu reomplir l’anomenada guardiola de les pensions, que el govern de Mariano Rajoy va deixar sota mínims. Avui hi ha 2.100 milions d’euros i el 2011 n'hi havia 67.000 milions. Suposadament, amb aquest mecanisme es pretén aconseguir estalviar 50.000 milions fins al 2033. Sobre aquest pedaç, ningú no es pot creure que passats deu anys es deixarà d’aplicar, perquè les dificultats de sostenibilitat del sistema seran encara més greus. Però, a més, tenint en compte que la factura anual de la Seguretat Social supera els 100.000 milions d’euros anuals, res permet pensar que els diners estalviats a la guardiola donin per gaire.
El tema de les pensions és nuclear en l’estat del benestar, però no es parla clar als ciutadans. Entre molta gent hi ha la creença que tot l’esforç que fa pagant les cotitzacions durant la seva vida laboral és guardat per l’Estat i que, quan li arribi l’edat de jubilar-se, se li retornarà aquest esforç en forma de pensió. La realitat, però, dit sense matisos, és que amb les cotitzacions cobrades el mes anterior es paguen les pensions del mes següent. Essent així, és evident que a més del nombre de persones que cotitzen també és molt important quin és l’import de la seva cotització, que està directament relacionat amb l’import del seu salari. Per això, com més precàries són les feines i els salaris, més baixes seran les pensions. Ras i curt, amb salaris precaris només es poden esperar pensions de misèria.
Si el sistema de pensions tendeix a ser insostenible per ell mateix, sembla fàcil intuir que passaran tres coses: primera, s’apujarà (a costa de reduir sous) l’import de les cotitzacions; segona, es reduirà (complicant els criteris) l’import de les pensions, i tercera, s’anirà allargant encara més l’edat per accedir a la jubilació. Una altra alternativa possible, si el que s’ingressa per cotitzacions no és suficient per atendre tots els pagaments, serà utilitzar els diners dels pressupostos, per tant dels impostos, per poder atendre tots els pagaments. Si això passés, és clar que se’n ressentiria encara més la qualitat dels serveis públics, que ja estaran molt tensats per les necessitats que exigeix una societat molt envellida.
Que les generacions més joves, les posteriors al baby boom, que tenen de 40 anys en avall, vegin lluny el fet de jubilar-se no és un motiu per oblidar-nos d’elles, perquè les decisions que no es prenguin avui seran les que els afectaran en el futur, quan el marge de maniobra per corregir el rumb serà molt limitat o inexistent. Avui, a aquestes generacions més joves ningú no els pot convèncer que poden estar tranquil·les. Els grans indicadors més aviat són un mal auguri, però es mereixen que se’ls digui la veritat.
Especialment en un estat com l’espanyol el futur no és tranquil·litzador. No cal fer previsions apocalíptiques ni convertir les incerteses en pors, però hi ha elements objectius que són preocupants. Per exemple, el Regne d’Espanya acumula un deute públic de rècord, d'1,42 bilions d’euros, que pot comprometre encara més les finances públiques si a mitjà termini els tipus d’interès s’enfilen com en altres etapes. També el fet de ser a la cua del món en taxa de natalitat o ser dels països on els joves entren més tard al mercat de treball i on l’atur juvenil i l’atur estructural són més elevats són factors que van en contra d’un sistema sòlid de pensions.
El tema de les pensions no és una cosa que només afecti la gent gran, sinó que concerneix totes les generacions. De fet, les que tenen menys motius de preocupació són aquelles que ja estan rebent pensions o les que ho faran en els propers anys. El que és inacceptable és que no s’expliqui quina és la realitat a la qual s’enfronten les generacions més joves quan parlem de pensions o que no es tingui la valentia de plantejar escenaris que permetin prendre decisions amb temps, sense que siguin traumàtiques. Però, sens dubte, la millor manera d’assegurar les pensions de les generacions més joves és posar les bases per tenir un mercat de treball de més qualitat, amb sous dignes. Si no, els salaris baixos d’avui seran les pensions de misèria de demà.
