Veritats i mentides sobre les migracions

Aprofitant la celebració del Dia Internacional del Migrant, és bo que reflexionem sobre l’actualitat dels moviments migratoris al món i a Catalunya. Si els primers anys després de la crisi semblava que tant els governs receptors d’immigració com els emissors estaven canviant la percepció sovint culpabilitzadora dels moviments migratoris, a finals del 2014 el discurs i les pràctiques sobre les migracions internacionals no poden ser més contradictoris.

És així com el Fòrum Econòmic Mundial, que fins al 2012 havia estat catalogant les migracions com un dels riscos globals més preocupants, aquell any va descobrir en la seva trobada anual a Davos que les migracions eren una prova de resiliència dels sectors de població més vulnerables a la crisi econòmica, especialment els joves. De sobte, les migracions eren una mena de win-win en què hi guanyaven països emissors i receptors, així com els mateixos migrants. Però, esclar, en els seus documents del 2012 el Fòrum Econòmic Mundial s’afanyava a afegir que aquests moviments han d’incloure també el retorn dels immigrats, per no contribuir a la fuga de cervells dels països d’origen, sí, però també perquè els països receptors puguin estalviar-se els costos ocasionats per l’assentament dels nouvinguts.

Recordem que la Gran Bretanya dels Jocs Olímpics del 2012, i també Alemanya en el seu paper de gran timoner del neoliberalisme europeu, veien tot d’avantatges en l’anomenada mobilitat interna -les migracions des dels països del sud de la Unió sotmesos a les polítiques d’ajustament cap als del nord-. Entre aquests avantatges n’hi havia d’explícits -la creació per fi d’un mercat laboral comunitari unificat, amb el retorn més o menys encobert a la política del treballador convidat - i d’implícits -amb el blanqueig de la seva immigració: hi ha sospites que en certs països es prefereixen els espanyols, els italians i els portuguesos, als quals durant els anys 60 i 70 feien escarafalls, abans que els turcs i africans-. Fidels a la seva doctrina, aquests països deixaven en mans del sector privat el reclutament de joves mediterranis. Així s’engreixava la sucosa indústria de la migració. A Espanya, el 2013, la ministra d’Ocupació, Fátima Báñez, es precipitava a lloar els avantatges del que ella anomenava mobilitat exterior.

Què en queda de tanta eufòria alquímica transmutadora de reptes en oportunitats? Mentre en el seu darrer informe la CEOE recomana invertir en la inserció laboral dels immigrats i adoptar polítiques “intel·ligents”, millorant el sistema d’admissió, els governs europeus apliquen cada cop més limitacions. Dos exemples: l’auge dels partits xenòfobs al Parlament Europeu, i l’aplicació de polítiques restrictives amb els mateixos ciutadans de la UE, anunciades, entre d’altres, pel govern britànic, l’alemany o el belga sota la pressió del populisme.

I mentrestant, què passa amb els fluxos? Les deficiències dels registres fan que el nostre coneixement sigui aproximatiu tant a escala internacional com nacional. Segons les darreres dades de l’Estadística de Migracions de l’INE, a Catalunya, entre el 2008 i el 2013, l’emigració ha registrat pel cap baix 675.921 sortides, amb un saldo migratori negatiu de 145.700 sortides per damunt de les entrades. L’emigració s’ha nodrit de l’accelerada i majoritària sortida d’estrangers -amb 622.877 moviments de retorn, de reemigració o d’arrossegament (quan són nascuts a Espanya de pares immigrats)- i també de la sortida de 53.044 espanyols, que inclou un 69% d’emigrats autòctons (comptant-hi les persones amb passaport espanyol nascudes a Espanya de pares immigrats), una xifra que es dispara amb l’aplicació de les polítiques d’austeritat, i un 31% de nacionalitzats espanyols que també emigren, que seran més en els propers anys, a mesura que augmentin les nacionalitzacions.

I de la immigració, ens n’hem d’oblidar? Des del 2008 els fluxos arribats de l’estranger s’han reduït a la meitat, fins a les 65.000 entrades del 2014 -un nivell equiparable al del 2003-. Però la caiguda amaga els canvis en els orígens i la composició per sexe i edat, que afectaran fonamentalment la concentració i segregació de la població immigrada al territori. Als que es feliciten per la sortida d’immigrats i dels seus descendents vull fer-los avinent que aquest és un símptoma d’empobriment, i que entre tots aquests immigrats ens abandonen un gruix considerable dels que ja s’identificaven com a catalans amb passaports diversos, entre els quals infants socialitzats en el sistema educatiu català. Vull advertir-los que l’expatriació dels joves autòctons no s’ha de confondre amb les trajectòries cosmopolites de les classes emergents associades a la nova societat del coneixement i la informació. Una porció important dels joves que amplien estudis o comencen la promoció professional postdoctoral ho haurien fet igualment sense la crisi econòmica, i, per tant, no poden ser comptabilitzats com a emigració forçada per la crisi. Però en resulten igualment perjudicats, ja que el relat sobre l’emigració com a última sortida els devalua en el mercat internacional i els fa perdre capacitat de negociació (salarial, però no només). I enmig de tot aquest garbuix, la gran majoria està abocada a un fracàs del qual a sobre poden ser culpabilitzats. I, finalment, cal fer memòria que el creixement de la població a Catalunya depèn del saldo migratori.

Contra tot el que es predica, continua la ferotge competència internacional per atreure immigrants, tant entre potències -EUA i UE- com entre els països que integren la Unió i els emergents que comencen a ser focus d’atracció -com la Xina-. L’important, no ens cansarem de repetir-ho, no són els sopars de duro que ens expliquen els gurus neoliberals, sinó les persones: els migrants que pateixen en carn pròpia les polítiques restrictives i la demagògia, tant si es tracta dels altament qualificats als quals es condemna a la sobrequalificació, com dels no qualificats invisibilitzats, o -encara més tràgic- dels refugiats que veuen frustrat el seu dret a refugi -i que provenen de conflictes consentits o alimentats per països europeus que els consideren danys col·laterals -, dels que viuen tancats en els llimbs jurídics que representen els centres d’internament d’estrangers, dels que cauen en mans de les màfies, o dels que desapareixen en el trajecte, als quals la Unió Europea i els governs que la integren dediquen sinceres llàgrimes de cocodril, redoblades en un dia com avui, 18 de desembre, Dia Internacional del Migrant.