U na realitat amagada. Definitivament, ja ha quedat clar que els sobiranistes manipuladors ens havien donat gat per llebre. Per sort, l'insubstituïble Josep Antoni Duran i Lleida ens ha fet caure la bena dels ulls i ens ha permès veure la realitat. Una realitat que, no ho oblidem, ja ens va intentar explicar la voluntariosa Joana Ortega aquell mateix 12 de setembre sense que ningú no li donés ni la més mínima credibilitat. Però ara, gràcies al d'Alcampell, Rajoy ja respira més tranquil, Pedro Morenés pot donar bones notícies als més neguitosos de la cúpula de l'exèrcit i, fins i tot, l'inefable Wert es permet el luxe d'intentar convertir el català en una llengua de quarta categoria a casa nostra.
Obrint nous camins. El gran engany ha estat destapat: el milió i mig de persones que van omplir el centre de Barcelona per la Diada no hi van anar per reclamar la independència, sinó per aclamar Duran i per encarregar-li de buscar nous camins per entendre'ns amb un estat espanyol sense el qual els catalans no tenim cap possibilitat de sobreviure. I les estelades? Quines estelades?
Sorpreses al passeig de Gràcia. Diuen que aquell 11 de setembre del 2012 hi va haver centenars de turistes que es van quedar bocabadats en veure una gernació que anava darrere d'un home calb amb crosses mentre cridaven no se què d'un pacte fiscal i de refer uns ponts malmesos que ens havien de conduir fins al cor de la capital del Regne. Les seves cares de sorpresa, afirmen els entesos, eren més o menys les que devien fer els veïns d'aquest mateix passeig de Gràcia un altre estiu de fa 122 anys. En aquella data reculada, l'habitual tranquil·litat d'aquest històric espai va quedar feta bocins amb la irrupció d'una màquina estranya que feia un soroll de mil dimonis, que era capaç de córrer sense que l'estirés cap animal i que fotia una fortor de cremat que tombava d'esquena.
Un vehicle pioner. Les persones que en aquelles hores passejaven pel passeig de Gràcia no ho sabien, però el cert és que van tenir el privilegi de veure circular el primer automòbil amb motor d'explosió fabricat a Catalunya. Un artefacte amb dues rodes al davant i una altra al darrere conduït gràcies a un comandament molt rudimentari per un personatge endiumenjat que responia al nom de Francesc Bonet.
Un empresari curiós. Bonet, empresari tèxtil, havia viatjat l'any anterior a París per contemplar les novetats que mostrava l'Exposició Universal de 1889. I va ser allà, al pavelló del petroli, on va adquirir un motor Daimler d'un cavall de potència que es va endur cap a Barcelona per fer realitat la seva obra. Un cotxe pioner a casa nostra que tenia un dipòsit amb capacitat per a tres litres de benzina -amb una autonomia d'uns trenta minuts- i una esgarrifosa velocitat màxima de 14 quilòmetres per hora. Un giny que aixecava mirades d'admiració i de temor per allà on passava i que feia que els nombrosos gossos que llavors pul·lulaven per la ciutat fugissin esperitats enmig d'inacabables udols tan bon punt oloraven l'arribada d'una màquina coneguda per tothom a l'època com el "carruatge sense cavalls".
Fora de la història. Malgrat tot això que els explico, Bonet no va fer els mèrits suficients per ocupar un espai rellevant en els llibres d'història. De fet, la seva gran aportació va ser adquirir i dur des de París un motor que ja havia estat inventat. I, amb aquest motor, fabricar el seu cotxe seguint unes directrius que altres ja havien aplicat abans. Més o menys com el Duran i Lleida amb el qual he començat aquest article. Tampoc ell ha inventat res. Fa tres-cents anys que hi ha catalans -d'Alcampell, de Cervera, de Maó, de Gandia o de Vilafranca de Conflent- disposats, aquests sí, a fer el paper de cavalls de Troia per avortar qualsevol intent del nostre poble d'avançar cap a la llibertat. I en aquest escenari, tingueu ben clar que el veritable cap de l'oposició al Parlament principatí no serà Oriol Junqueras, sinó un Duran al qual acompanyaran a la cambra els dotze apòstols d'Unió que ell mateix va triar.