On és la veritat

ELS PERIODISTES ens dediquem a buscar i explicar la veritat, però la veritat costa de trobar. Hauríem de ser més modestos d’entrada i ser implacables amb les mentides, tenir-les a ratlla siguin de qui siguin. No deixar que els poderosos imposin les seves, i ser rigorosos evitant aquest campi qui pugui en què tothom té la seva opinió i tot el que dóna audiència és bo, vingui d’on vingui. Perquè la mentida existeix, i no en podem ser altaveus ni còmplices, mentre que la veritat és complexa, té múltiples versions.

En aquesta societat que ens empeny a fingir i trepitjar fort a les xarxes i a la vida, les veritats més verdaderes que ens queden són les íntimes. Per això calen més veritats personals als mitjans, donar veu a persones de veritat. Haver convertit el circ mediàtic en un circuit tan professional i sobreactuat l’acosta al teatre, tothom hi fa el seu paper. I els lectors, oients i espectadors ja van notant que allò és una representació, exagerada, amb un guió endogàmic capaç de desviar els debats al ritme que marca el vent dels clics.

Hi ha veritat en les persones que pateixen, en les que es deixen la pell per una causa noble. Hi ha veritat en els que s’alegren de debò quan et van bé les coses o pateixen de debò quan no et surten. Hi ha veritat en els professionals de vocació artesanal, en els voluntaris. Hi ha veritat en les alegries i en el dolor. Hi ha veritat en algunes mirades, en algunes abraçades. Hi ha veritat en la passió, en l’entusiasme. Hi ha veritat en l’autocrítica. La veritat és més a prop del cor que del cap, és més privada que pública. I és el millor que tenim, el bé a preservar, per molt que vagi a la seva i de tant en tant ens exploti a la cara amb les pitjors notícies.

Potser el procés per ser immunes a les mentides mediàtiques comença per acostar-nos a la nostra veritat. Per ser simplement qui som.