La veritat ens farà lliures

REPÚBLICA. Em sap greu contradir-lo, president Puigdemont, però la República Catalana no existeix. No és un estat mental ni una veritat latent pendent d’una consumació de tràmit. Aquesta és una certesa que hauríem d’anar acceptant, tots plegats. Podem culpar-ne l’Estat i podem, també, fer l’autocrítica necessària, però no podem dir a la gent que vivim en una república, ni que vostè n’és el president. Podem, a tot estirar, dir que continuem volent una república, que és un objectiu legítim, i recordar que per fer-lo possible vam triar la via democràtica, organitzant un referèndum que va ser reprimit a cops de porra, en nom d’una legalitat bastarda. Però no podem dir que la República Catalana es va proclamar el dia 27 d’octubre, perquè no és cert, ho vam veure tots, i a més els imputats ho han admès davant de la justícia. En aquest punt també podem fer autocrítica, o podem justificar-nos dient que tot plegat era un intent de fer pressió a l’Estat perquè s’assegués a negociar. O totes dues coses. Omplim-nos de raons, tant com calgui, però partint de la veritat dels fets, perquè la gent ho pot entendre i perdonar gairebé tot, però mereix que se li expliqui la veritat, cosa que d’altra banda és inevitable, perquè la veritat és manifesta; s’expressa a través de l’article 155 i dels abusos polítics i jurídics de l’Estat.

ACTIUS. Si admetem aquesta veritat palmària, serà més fàcil que tots ens posem a lloc i comprenguem en quin punt estem, amb quins actius comptem i amb quina estratègia ens acostarem més ràpidament a l’objectiu. D’actius n’hi ha molts: una majoria absoluta al Parlament, una força municipal notable -i amb perspectives de creixement-, la capacitat popular de fer front a la repressió i l’activisme inesgotable del sobiranisme cívic i social. També tenim passius, com la divisió endèmica de l’independentisme polític, la tendència irritant al tripijoc i a la metàfora, el descabezamiento dels partits amb la força bruta de l’Estat, que compta amb la depriment complicitat d’una part de la població catalana. Però el passiu del govern espanyol és encara més gran, i això permet pensar que l’independentisme tindrà millors opcions en un futur no gaire llunyà si juga bé les seves cartes. Hi ha eines per treballar, si es copsa bé la realitat del moment i s’encerta en la tria d’una estratègia que s’ha de nodrir d’ingredients teòricament contradictoris: bon govern autonòmic, voluntat republicana, fermesa antirepressiva i combat internacional contra els abusos de la dictadureta espanyola. D’aquests quatre ingredients, el més necessari, i el que presenta més dubtes i febleses, és el primer.

CAMINS. Un bon govern necessita bons administradors, polítiques sensates pensades per al conjunt de la població, capacitat de generar consensos amb els partits de tradició catalanista, i també la humilitat i la intel·ligència necessàries per aprendre dels errors. Però aquest bon govern ha de ser capaç també d’evidenciar cada dia la anormalitat del present, denunciar els atacs indiscriminats de l’Estat, reivindicar els seus presos i exiliats, i explicar cada dia -cada dia- que l’objectiu irrenunciable és la república, entesa com una eina per garantir un futur millor i per escapar de l’intervencionisme inquisitorial del govern espanyol. Aquest camí és més llarg que el de la DUI, però és més curt del que alguns es pensen, i potser ens estalviarà una altra debacle. Mai com ara es pot afirmar, com a l’evangeli, que la veritat ens farà lliures.