La veritat desconeguda
Ala Conferència de Potsdam, el 1945, l’URSS, el Regne Unit i els EUA van refer les fronteres d’Europa. La frontera oest de Polònia es va moure centenars de quilòmetres a l’oest; parts d’Alemanya que ho havien estat durant segles -Silèsia- ho van deixar de ser; els Sudets van tornar a Txèquia; Königsberg, la capital de Prússia, on Emmanuel Kant va escriure i viure, va passar a ser de Rússia, i Alsàcia va passar a ser de França. La població alemanya d’aquests territoris, catorze milions de persones, va haver de marxar: van perdre els seus béns i van haver de deixar les seves cases i negocis.
“No hi haurà barreja de poblacions que causi problemes inacabables. S’ha de fer una escombrada que faci net”, va declarar Churchill a Potsdam en relació a la població alemanya que vivia fora del que serien les fronteres d’Alemanya. Es va repetir el mateix error en la partició de l’Índia i el Pakistan, el 1947. No va ser tan net: dos milions de persones van morir en el desplaçament, fet en condicions d’absoluta precarietat. Alemanya, devastada per la guerra, amb vuit milions de morts -el 20% dels homes- i un 25% del seu territori perdut, va acollir aquests refugiats, que s’havien d’assentar en un espai que malgrat ser la seva pàtria era per a ells desconegut, i on vivia una població que llavors no tenia mitjans per ajudar-los. El territori alemany va quedar definitivament establert entre el Rin a l’oest i l’Oder a l’est, segons el compromís internacional del canceller Willy Brandt del 1970, vint anys abans de la reunificació.
Bertolt Brecht va escriure el 1945 una obra de teatre, Mare coratge, sobre aquesta tragèdia forçada... Una mare còmplice de la catàstrofe arrossega un carretó amb les seves poques pertinències i busca sobreviure. Quan torna al camí després d’haver-ne marxat un instant, troba la seva filla morta d’un tret. Ja no sent res, s’enganxa al carretó i continua el camí, ningú sap cap on... És una imatge exacta d’aquells catorze milions d’alemanys derrotats, expulsats, odiats, que fugen de casa seva a destins desconeguts.
En quinze anys es va produir el miracle alemany, wirtschaftswunder : es va recuperar el PIB de l’any 1939, al qual van contribuir de manera determinant primer les dones - trümmerfrau -, que van desenrunar les ciutats -en ruïnes pels bombardejos- sense cobrar per fer-ho, i després les poblacions d’immigrants vinguts de territoris abans alemanys annexionats per altres estats, persones amb formació i capacitat que es van incorporar a l’activitat econòmica del país eficaçment. La reconstrucció alemanya va ser ràpida gràcies a l’ajut exterior: el Pla Marshall, els préstecs americans, la tradició industrial, la població obrera i la voluntat de la ciutadania de superar les dificultats i demostrar-se a ella mateixa que podien recuperar-se. Als anys 50, Alemanya ja exportava cotxes als EUA. Malgrat això, la divisió d’Alemanya entre la RFA i la RDA va retardar el desenvolupament i va obligar el país a fer un nou esforç a partir de la reunificació, el 1990, per eliminar el retard econòmic de la RDA. A aquesta recuperació hi ha contribuït el fet que des del 1945 Alemanya ha tingut grans governants: Adenauer, Erhart, Brandt, Schmidt, Kohl, Schröder...
Una nació i la seva expressió política, l’estat, es basen en dues realitats: la llengua i el territori. Això és clarament visible al Regne Unit, a França, a Itàlia, als EUA. És la llengua única i compartida la que dona força a una cultura comuna que és en l’essència de la nació.
Quan el 1949 Thomas Mann va retornar a Alemanya després de setze anys d’exili, va dir: “Encara que he esdevingut un ciutadà americà, he estat sempre un escriptor alemany, lleial a la llengua, que considero la meva pàtria”.
Alemanya és una nació on les fronteres han canviat de manera contínua en els darrers tres segles. Hi ha hagut permanentment una població alemanya vivint fora del territori nacional. La nacionalitat alemanya està basada en la llengua, però no en el territori, perquè va estar fraccionat i dividit fins a la reunificació del 1870, però quaranta anys després va tornar a dividir-se com a conseqüència de les guerres continentals del 1914 i el 1939.
És aquesta carència i el desig de viure sobre un únic territori el que va ajudar el Tercer Reich a aconseguir el suport de la població per a una guerra d’agressió -“Però justa perquè recuperarem el que és nostre”, deien- i que hauria de portar a aconseguir un somni etern, un objectiu desitjat, mai aconseguit. És oportú recordar que el Romanticisme és un moviment cultural d’origen alemany, en què l’art -la música (Schumann i Brahms), les belles arts (Friedrich), la literatura (Schiller i Goethe)- excel·leix des de la passió inabastable i la intensitat del sentiment.
El 1993, reunificada Alemanya, el canceller Kohl decideix ubicar un monument a les víctimes de la tirania i la guerra en un edifici neoclàssic del 1818 al centre de Berlín: la Nova Guàrdia, die Neue Wache. Es va triar una escultura feta per Käthe Kollwitz als anys trenta que representa una mare que abraça per protegir, amb desesperança i amor, el seu fill mort. “Hi ha la cara del fill girada cap a la mare i la mà de la mare sobre els ulls del fill, sense esperança. És l’encarnació de la tristesa i la pèrdua”.
A la inauguració, el president de la República, Richard von Weizsäcker, va dir: “Els principis que remarquen aquesta obra estan indissolublement units amb el nostre concepte de l’estat: [...] la imatge de la mare protegint el fill i el reconeixement de l’obligació de l’estat de protegir els seus ciutadans”.
Els crims del nazisme han estat tan immensos que han tapat molts dels patiments i injustícies que els vencedors de la guerra van imposar al poble alemany, però és aquest patiment el que ha fet Alemanya més generosa amb els seus propis conciutadans de l’est durant la reunificació i amb els immigrants d’arreu per raons de guerra o de pobresa. El patiment fa les persones i els pobles més generosos.
