La veritable pobresa infantil
Quan es parla de pobresa infantil normalment es tracta com un problema merament econòmic quan, en realitat, aquest és només un dels seus vessants.
Per Nadal s’acostuma a ser una mica més sensible davant aquest tema. Deixeu-me que parli des de les meves experiències properes a les famílies víctimes d’aquesta pobresa que s’arrossega des de les generacions anteriors i que ve engendrada precisament per una trista herència. Com deia un amic meu, sovint no és més que qüestió de la cigonya. M’ho va dir molt clarament una dona a qui acompanyava per la Diagonal a l’Hospital de Sant Joan de Déu. Veient els edificis d’aquella zona, em va dir: “No pot ser el mateix haver nascut en aquests barris que en el meu...”
Les llars petites, la manca d’espai –una manca veritablement angoixant–, augmenten la dificultat de viure amb serenor les penalitats que acumula la pobresa.
La meva experiència en aquest camp en què m’he ficat i al qual m'he dedicat, m’ha confirmat el que representa la veritable pobresa infantil: que els infants són partícips de les angoixes i preocupacions dels adults quan encara no tenen capacitat per pair-les. Jo recordo que a casa meva –la veritat, molt espaiosa– sempre deien que s'emportessin els nens quan volien parlar del que nosaltres en dèiem “les coses dels grans”. Ens evitaven preocupacions i maldecaps.
Fa uns dies vaig tenir l’experiència de viure en un d’aquests espais increïblement petits on viu una família amb tres infants. La mare volia desfogar-se amb mi explicant-me les seves angoixes. El cas és que jo la coneixia des de petita i havia comprovat la desestructuració familiar en què es va criar, i ara podia comprovar també la que ella pateix actualment perquè no pot canviar la condició de la família que ha format.
Recordant la violència que va rebre, em parlava, tot plorant, de la que viu actualment i assegurava que la violència crea violència. Per a mi el més terrible era que els nens l’envoltaven –no hi havia un altre lloc per enviar-los– i ho sentien tot. No vaig poder deixar d’emocionar-me quan un dels fills, d’uns quatre o cinc anys, li va eixugar les llàgrimes a la seva mare amb un mocador de paper.
Quan pensem en pobresa infantil, pensem en la manca d’alimentació, i realment és un dels problemes, però és aquest cúmul de patiments dels quals són partícips a la seva edat el pitjor del fenomen.
Davant d’aquests problemes, reals i forts, em sembla ridícul que alguns polítics dediquin els seus esforços a criticar al Parlament la normalització lingüística de les escoles –quan aquí no se’n fa cap problema i els nens, també els immigrants, parlen totes dues llengües com la cosa més natural del món–. Per no parlar de fer servir la presumpta conducta terrorífica dels mestres, fent comparacions que recorden temps que ja vam viure massa els que vam conèixer la postguerra... Amb discussions així el més oportú han estat els acudits simpatiquíssims que han circulat per les xarxes socials.
Jo que pensava que havien passat aquells temps que vaig viure a la meva carrera de romàniques, quan el professor de literatura francesa ens parlava en francès, el de portuguesa en portuguès, el d'italiana en italià i el de catalana... en castellà. Doncs no, han tornat fent polèmica d'aquest tema amb els infants de les nostres escoles.
En un recent article al diari Avui, Quima Oliver, coordinadora del Comitè Unicef Catalunya, deia: “Estem parlant que tenim un 25% de les llars amb fills que estan en risc de pobresa, i en el cas de famílies monoparentals la xifra es dispara al 40% [...] Garantir una educació de qualitat i inclusiva per a tots els infants resulta fonamental en la lluita per la igualtat d’oportunitats i per posar fi al cercle de pobresa que massa sovint es transmet de pares a fills".
Aquest és el veritable problema, no que una família no estigui a gust amb la llengua de Verdaguer.