El bombardeig d’un hospital a Gaza que ha deixat 500 morts ha estat un graó més en l’escalada inacabable d’horrors que ens amarguen el dia només llevar-nos. Els telenotícies d’aquests dies comencem tots igual, en off: un edifici dret, una explosió i l’edifici que salta pels aires. I a continuació, sirenes i gent que plora desesperada davant de càmera. I fins demà, en què assistirem a més desgràcies i més crims de guerra.
Si, com diu l’analogia que ha fet fortuna, l’atac de Hamàs és per a Israel el mateix que va ser per als Estats Units l’atemptat de les Torres Bessones, estem ben servits. Perquè l’atemptat de l’11-S del 2001 va acabar sent l’excusa per a una guerra contra el terror tan plena de mentides i d’interessos, tan fracassada, que només ha servit per augmentar el terror.
Han passat 22 anys, i heus aquí algunes anàlisis il·lustres d’aquells dies: “Ningú no tindrà pau fins que no hi hagi estat palestí”. “L’única solució és política. La desesperació alimenta el fanatisme”. “Avui, les arrels del terror –la injustícia i la misèria– són visibles i curables”. “El problema és d’injustícia, d’opressió i d’una insuportable prepotència militar nord-americana”. “L’integrisme que s’inculca als nens desfigura l’islam i converteix l’assassinat en valor religiós”. “Els islamistes busquen una guerra que no podrien guanyar mai, però des de l’Afganistan fins a Palestina, pobles sencers hauran de pagar un preu altíssim per actes dels suposats representants de la justícia”. Sona com si fos escrit ahir mateix, oi?
Fa més de vint anys que estem donant voltes a les mateixes idees, però a part d’aixecar murs i instal·lar arcs de seguretat, ningú ha estat capaç de passar del diagnòstic al tractament. La guerra d’aquests dies omple fins al capdamunt els dipòsits d’odi d’una nova generació. Aquesta incapacitat global per canviar les coses és el veritable crim contra la humanitat.
