Verinosa llengua

Directora“Juan, No tascriurem. An català non sabem y an castella u trovo ridicul. Ya tanirem pican y parlarem per telefono”. Primera i única carta d’una mare escolaritzada durant el franquisme al fill que havia marxat de casa a estudiar un Erasmus. Tots els catalans coneixem anècdotes similars sobre les dificultats que ha tingut la llengua per adquirir l’estatus de llengua normal en un país disfuncional. Tots coneixem anècdotes com la d’un valencià al qual els pares s’hi dirigien en castellà fent esforços i quan reivindicava la llengua li preguntaven estranyats: “Quants quilòmetres pots caminar amb el valencià? Quaranta?” Òbviament la direcció natural era cap a Madrid. D’això no fa tant de temps.

Molts catalans també estem envoltats, en el meu cas fins al moll de l’os, de pares i avis catalans castellanoparlants que van aprendre la llengua per amor i respecte a la terra i que van entendre que el català, com els estudis, eren instruments fonamentals per a la cohesió i el progrés personal i col·lectiu; que el coneixement d’una llengua i la pràctica del bilingüisme eren oportunitats de creixement.

Així, lluitant per la recuperació de la llengua, per la seva normalització, i entenent-la com un element de cohesió, hem arribat tots plegats al segle XXI.

El català que ara es parla i s’escriu deu molt a Pompeu Fabra i per això aquest diumenge el diari s’atura per retre homenatge, jugar i aprendre amb la figura de l’enginyer que va fer química amb les paraules fins a deixar-nos en herència una llengua ordenada i viva.

L’escola hi ha fet molt durant les últimes dècades. El model d’immersió lingüística ha aconseguit que els nens tinguin competències similars en castellà als de la resta de l’Estat i coneguin també la llengua catalana. Una llengua minoritària en la realitat del món que ens envolta per més mentides que es diguin sobre els inexistents greuges que pateix el castellà.

Per això l’alerta d’aquesta setmana és màxima. Les intencions del ministeri d’Educació d’acabar amb un model escolar d’èxit aprofitant la intervenció de l’autogovern a través del 155 és la mostra d’una deslleialtat sense límit que busca aplicar un projecte polític d’uniformització. En la seva carrera populista per seduir el neonacionalisme espanyol, PP i Ciutadans estan més preocupats per desmuntar l’escola que per garantir-ne la qualitat i l’excel·lència. Més preocupats per treure rèdits de l’anticatalanisme i escarmentar els independentistes que per reflexionar sobre la qualitat democràtica d’Espanya, la tossuda diversitat i els riscos sobre l’economia i les inversions a mitjà termini que estan generant la inestabilitat i la inoperància de la gestió pública.

Així mor la democràcia

Dos professors de Harvard, Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, sostenen en el seu llibre How democracies die [Com moren les democràcies] que “la història no es repeteix, però rima” i conclouen que “la promesa de la història és que puguem trobar les rimes abans que sigui massa tard”. Argumenten que les democràcies no acostumen a sucumbir per un esdeveniment catastròfic com un cop d’estat d’una junta militar, sinó que acostumen a caure pel debilitament gradual d’institucions cabdals com el sistema judicial i la premsa. De la seva tesi se’n dedueix que un país és tan fort com ho són les seves institucions i que “l’erosió democràtica pot resultar pràcticament imperceptible” per a l’opinió pública. El règim, diuen, “no travessa línies vermelles cap a una dictadura”, res no fa sonar els senyals d’alarma social “perquè no hi ha un moment determinant en què es pugui parlar de la suspensió de la Constitució o la imposició de la llei marcial”. Levitsky i Ziblatt adverteixen que els intents de subvertir la democràcia poden ser “legals”, en el sentit que són aprovats pel legislatiu i acceptats per la justícia. Fins i tot es poden disfressar d’esforços per millorar la democràcia mentre la premsa s’ho mira assetjada o autocensurant-se. El llibre, recentment publicat als EUA, respon a la preocupació de molts nord-americans pel deteriorament de l’esfera pública amb la presidència de Trump. Però la lectura sona a l’actual Espanya d’una manera inquietant.

A Catalunya és urgent recuperar les institucions, que avui estan penetrades per l’administració espanyola. Els treballadors de la Generalitat es mouen majoritàriament entre la col·laboració per evitar la paràlisi i la indignació. Les decisions es prenen des del govern espanyol amb els criteris polítics d’un partit que té 4 representants al Parlament de Catalunya i està en plena competició electoral a l’Estat amb Ciutadans, un partit que va néixer amb l’únic objectiu de posar fi a la immersió lingüística i homogeneïtzar Espanya. L’estat espanyol no té intenció d’actualitzar el pacte de la Transició i, si ho fa, serà per fer taula rasa i no per respectar la diversitat. Com més es trigui a recuperar la Generalitat més irreversible serà el mal sobre l’autogovern.