Vergonya

És inquietant l’espectacle que ha ofert la política espanyola la darrera setmana. En arribar al punt culminant de la campanya electoral de les eleccions europees, un PP que fa temps que, pressionat per Vox, va de corcoll, ha apostat totes les seves expectatives a un episodi judicial susceptible de tota sospita, que afecta l’esposa del president del govern. I Sánchez i el PSOE s’hi han apuntat amb entusiasme, situant Begoña Gómez com a protagonista del final de campanya perquè creuen que la farà girar a favor seu. I tot això adornat amb senyals inquietants de promiscuïtat entre justícia i política, amb jutges bellugant pel fons de l’escenari.

No és broma: és l’espectacle que la política espanyola ha ofert aquests dies. Com si els ciutadans haguéssim de votar a favor o en contra dels interessos de Begoña Gómez. No sé què és pitjor: que el PP caigui tan baix per reduir una campanya electoral a un episodi com aquest o que el PSOE pensi que pot capitalitzar l’escàndol perquè la frivolitat de la dreta la posa en evidència. La primera obligació dels partits polítics hauria de ser defensar i assegurar la dignitat de les institucions. ¿Creuen realment que ho fan donant volada a un episodi judicial que, tal com s’ha posat en escena, diu poc de bo d’un sector de la justícia?

En aquestes eleccions s’hi juguen moltes coses, aquí i a Europa. S’haurien d’haver centrat en les amenaces que pesen sobre la Unió Europea en un moment de profunda crisi global, amb greus conflictes encesos –de Gaza a Ucraïna, per dir el més evident– i amb moltes metxes de propagació per tot arreu. I els dos grans partits s’entretenen amb escenes del que abans en dèiem una espanyolada, la conseqüència principal de les quals és haver fet més explícites, si calia, les vergonyes d’un sistema on la promiscuïtat entre justícia i política fa feredat.

Avui en sabrem el resultat. Com sempre, tots voldran fer creure que han guanyat. Però en un moment d’inquietud a Europa pel risc de deriva cap a l’autoritarisme, aquí s’haurà acabat la batalla amb un espectacle d’infantilisme amb el qual l’extrema dreta, que ho ha viscut des de la banda, pot acabar fent-s’hi un fart de riure. No crec que aquest patètic episodi beneficiï la reputació dels protagonistes. La dreta, buscant que els jutges li donin un cop de mà, confirma, com sempre, que creu que l’Estat és seu, i els socialistes, fent bandera d’una acusació privada per capitalitzar la condició de víctima davant les complicitats sistèmiques (dreta, justícia i mitjans), demostren una frivolitat inquietant. Els ciutadans ens mereixem més.