La vergonya de tenir vergonya

Lletres en una impremta
04/03/2023
3 min

Fa poc, i no us sabria dir ben bé on, vaig llegir que el català és la dotzena llengua més influent del món. Costava d’entendre, el titular. Per inversemblant, segurament. Per complaent. Per aquesta cosa tan nostra de lloar l’engruna gratificant que oxigena l’estat crític d’una llengua. Recordo que l’article feia referència a un estudi del ministeri de Cultura francès –ço és: el mateix govern que mutila llengües com l’occità o el bretó– i celebrava l’ascens de posició del català des del darrer estudi realitzat fa més de cinc anys –les llengües, ara, són cavalls veloços a la recerca del podi–. Un competeix sense saber-ho, un s’aproxima a la meta –o al final, a l’acabament– de manera inevitable. 

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

De la notícia, tombava la vista al llibre que rellegia aquells dies, Materials de construcció (Periscopi / Random House, 2023), de l’escriptora basca Eider Rodríguez. Una història que tracta dels silencis entre un pare alcohòlic i la seva filla. Una novel·la que reconstrueix la memòria trencada pel temps. Un diari que prova d’encetar la conversa impossible a través de la literatura. Un record escrit que batalla contra el trauma. Rodríguez combina experiència i literatura en una obra honesta, generosa, bellíssima, on el dolor es ressignifica amb el sentit de l’escriptura: escriure, en última instància, vol dir acostar-se al que és desconegut. Per això és un gest humil: per la ignorància. Per això és un gest valent: pel risc. Per això és un gest amorós: per la intenció. 

Conversant amb l’autora, que va ser a Barcelona presentant la novel·la, em va explicar que el llibre era, també, un breu tractat sobre la vergonya. Arma de doble tall, dues voltes afilada: un primer té vergonya i, més tard, té vergonya de confessar la seva vergonya. A Materials de construcció, la narradora es troba el seu pare borratxo pels carrers quan queda amb les amigues, quan surt de l’institut amb els companys, quan va a prendre alguna cosa. La narradora sent vergonya. A la taula d’un estudi de ràdio, l’autora explica què va implicar retratar la història viscuda, convertir les persones en personatges, ficcionar la pròpia vida, relatar què havia estat creuar-se el pare pels carrers així. L’autora sent vergonya. 

Sovint diem que les emocions, cosa humana, són universals. Parlem de la por, de l’amor, de la tristesa, de l’enveja, com a experiències que formen part del que implica ser nosaltres. Sentir, afirmem, ens fa ser qui som perquè sentir ens lliga irremeiablement als altres: les nostres diferències s’esborren si subratllem la nostra manera compartida d’experimentar el món. De la lectura del llibre d’Eider Rodríguez se’n desprèn, però, una altra lectura: les emocions no són universals, sinó que estan travessades per la realitat material que les crea –és a dir, per la realitat material de qui les sent. 

A la novel·la, la vergonya apareix vinculada a l’origen (la classe baixa), a la llengua materna (uns pares que deixen perdre l’euskera, una filla que el recupera contra el destí imposat), al context social (els anys vuitanta a Euskadi), a les relacions familiars (desfetes, impossibles, torturades). La vergonya no és universal. Ha sentit vergonya aquell que volia ocultar d’on venia, quin era el seu codi postal; ha sentit vergonya el que ha canviat la llengua, el que ha amagat l’accent que el delatava; ha sentit vergonya qui ha hagut de travessar el carrer per evitar el pare, ebri, amb la mirada transformada; ha sentit vergonya el que ha estimat en silenci durant molt de temps, perquè el seu desig descarrilava la norma; ha sentit vergonya qui no ha parlat del seu país, perquè el seu país volia dir guerra, o revolució, o dolor. En paraules diferents: aquest torbament de l’ànim tan particular arriba pel context, per la mirada poderosa dels altres. I ni el context ni els altres assenyalen a qualsevol.  

Fa poc, i no us sabria dir ben bé per què, vaig sentir vergonya. Abandonava per uns minuts la lectura d’una de les meves escriptores preferides –una tal Eider Rodríguez– i obria el navegador per airejar el pensament. Llegia una notícia que celebrava la influència del català. Però quan el redactor festejava l’ascens a la llista, jo em preguntava per quin és el poder d’una llengua que es desfà. Quan enumerava els idiomes que havia deixat enrere de posició, jo recordava les vegades que m’havien demanat de canviar el meu, les vegades que m’han dit que no, en parlar-lo. Quan llegia l’anècdota convertida en notícia, em pujava gola amunt aquella vergonya de tenir vergonya de ser d’on soc, de viure on visc, de parlar com parlo. I em demanava, insistent, quina posició al rànquing de la vergonya ocupa la meva llengua. 

Pol Guasch és poeta
stats