La vergonya superpropagadora del món ric
Els líders del G-20 es reuniran a Roma a finals d’octubre, en part per debatre com afrontar futures pandèmies. Però el cert és que les accions dels seus països han alimentat en gran manera la pandèmia actual.
Molts països del G-20 han estat superpropagadors del covid-19. Després de la transmissió del coronavirus fora de la Xina, que inicialment va intentar desmentir la notificació del brot, els Estats Units i altres països rics van apuntar-se fracassos primerencs que van contribuir en gran manera a la propagació del virus a tot el món. Si haguessin actuat abans, almenys n'haurien pogut frenar la transmissió als països més pobres. Pitjor encara, el seu fracàs en el compromís de vacunar tot el món tan aviat com fos possible ha creat un cicle contraproduent en què probablement es desencadenaran les variants més transmissibles i nocives del virus.
Els models estadístics demostren que els viatges aeris internacionals van ser el factor clau en la propagació global del covid-19 fins a començaments de març de l’any passat; els gràfics detallen la propagació de la variant alfa (també coneguda com la variant del Regne Unit o de Kent) i la freqüència dels viatges aeris a diferents països des dels aeroports de Londres l’octubre de 2020. Els països prominents en la propagació de la variant alfa van ser Espanya, Itàlia i Alemanya.
Les dades de l’inici de la pandèmia ens permeten veure com van sorgir soques virals diferents al llarg del temps. Si a aquesta informació hi afegim les dades de l’OxCGRT -el rastrejador de la resposta dels governs al covid-19, de la Universitat d’Oxford- pel que fa a les polítiques governamentals, podem precisar els detalls de la propagació de la malaltia. Entre els països del G-20, destaquen les males decisions dels Estats Units i del Regne Unit.
Nova York va ser una de les primeres ciutats superpropagadores. Va registrar el seu primer cas confirmat de covid-19 el 29 de febrer de 2020, aproximadament un mes després que els Estats Units restringissin els viatges provinents de la Xina. No obstant això, tot i que el covid-19 ja causava estralls a Itàlia, els Estats Units va introduir restriccions a la gent que arribava d’Europa continental només a partir del 13 de març, dos dies després que l’Organització Mundial de la Salut declarés la pandèmia; i no va ser fins al 16 de març que les va estendre a les arribades provinents del Regne Unit i Irlanda.
Les dades de seqüència viral demostren que el virus no es va traslladar directament des de la Xina a Nova York. Per contra, la vacil·lació nord-americana a l’hora de restringir viatges provinents d’Europa va ser en bona part responsable de les múltiples introduccions del virus, que van causar la immensa taxa de mortalitat de la ciutat.
A més, els viatges interestatals als Estats Units van continuar en gran manera durant el confinament. Les dades de l’OxCGRT mostren que 17 estats nord-americans mai no van interrompre’ls des de l’inici de la pandèmia. La combinació semblant de llinatges virals de principis de la pandèmia als Estats Units indica que les reintroduccions del virus eren freqüents fins i tot en llocs que havien eliminat la soca original. La investigació, que combina dades de viatges aeris i genòmica, ha conclòs que la propagació del covid-19 als Estats Units es va deure més a les introduccions nacionals que als viatges aeris internacionals.
El Regne Unit va ser un altre superpropagador amb una resposta pandèmica dolorosament lenta, tenint en compte per on i quan circulava el virus, segons ens indica avui la genòmica. En aquest sentit, el Consorci de Genòmica del Covid-19 del Regne Unit (COG-UK), el més gran d’aquest tipus al món, ha seqüenciat més de 26 mil soques virals de persones que es van contagiar de covid-19 en la primera onada al Regne Unit, i les ha comparat amb les d’altres països.
D’aquí sorgeixen principalment dues conclusions. En primer lloc, que Europa va ser l’origen de les infeccions inicials al Regne Unit. Fins a finals de juny de 2020, el 80% dels virus importats van arribar en el període d’un mes, del 27 de febrer al 30 de març, i provenien aclaparadorament d’Europa. Un terç provenien d’Espanya, un 29% de França i un 12% d’Itàlia -i a penes el 0,4%, de la Xina.
En segon lloc, els viatges entrants van alimentar l’arribada de molts llinatges genètics al Regne Unit, i l’índex d’aquestes aparicions entre la població infectada va arribar al pic màxim a finals de març de 2020. Quan el país finalment va introduir intervencions no farmacèutiques (INF) de manera massiva -fent que la puntuació del país en l’Índex de Rigorositat d’OxCGRT passés de 17 sobre 100 a gairebé 80 en només una setmana-, la diversitat de les soques virals va començar a disminuir. En altres paraules, les INF van aconseguir extingir molts d’aquests llinatges al Regne Unit.
En termes més generals, aquestes errades posen en dubte la gestió de la pandèmia dels països del G-20. Si les economies més grans i avançades del món haguessin frenat abans les noves arribades (especialment les dels viatgers provinents d’Europa), i si haguessin limitat els viatges interns, haurien reduït la seva pròpia devastació pel covid-19.
Restringir l’exportació d’infeccions hauria alentit o potser fins i tot previngut àmpliament la propagació de la malaltia a països més pobres fins que es desenvolupessin les vacunes. Això, al seu torn, podria haver evitat confinaments costosos en llocs que no podien permetre-se’ls. Els governs del G-20 s’han centrat en prevenir la importació del virus, no l'exportació. Amb retrospectiva, el virus s’hauria contingut si haguessin exigit repetir qualsevol test negatiu en cas que algú pugés a un avió o sortís de fer quarantena.
Després d’accelerar la propagació del covid-19, els països més rics ara estan prevaricant sobre la distribució de vacunes a qui més les necessita. Els països adinerats han arreplegat dosis, han prioritzat la vacunació dels nens -que tenen un risc relativament baix de contraure el virus- i fins i tot estan preparant terceres “dosis de reforç” de les quals encara no hi ha cap evidència d’una necessitat generalitzada a curt termini.
Mentrestant, el covid-19 està arrasant als països en desenvolupament, on els treballadors sanitaris de primera línia moren perquè no tenen accés a les vacunes. La pandèmia ja ha matat més persones a escala global el 2021 que el 2020. Molts experts estan molt preocupats per la nova expansió de la variant delta, així com altres variants futures que puguin sorgir, especialment a les regions on la vacunació progressa molt lentament.
Els països del G-20 han de compensar el seu fracàs en la gestió del covid-19 i comprometre’s a vacunar els més vulnerables arreu del món. I, com a països superconnectats, també han d’establir nous estàndards internacionals per a la vigilància patògena i protocols de viatge per garantir que mai més tornin a ser superpropagadors.
Ngaire Woods és degana fundadora de l'Escola de Govern Blavatnik de la Universitat d'Oxford. Aquest article ha estat coescrit amb Anna Petherick, professora departamental de polítiques públiques a l'Escola de Govern Blavatnik de la Universitat d'Oxford.
Traducció: Marta Nin Loscos
Copyright Project Syndicate