La vergonya ha passat de moda
THE NEW YORK TIMESFa uns dies, durant unes xerrades vespertines organitzades pel diari La Repubblica a Bolonya, en un diàleg amb l'escriptor i periodista Stefano Bartezzaghi va sorgir el concepte de reputació . Hi va haver una època en què la reputació era només o bona o dolenta, i quan un s'arriscava a tenir-la dolenta -perquè feia fallida, perquè li deien cornut...- la manera d'evitar-ho era el suïcidi o el crim passional. Naturalment, tothom aspirava a tenir una bona reputació. Però ja fa temps que el concepte de reputació ha cedit el lloc al de notorietat . El que compta és ser reconegut pels nostres semblants, però no en el sentit del reconeixement com a estima o premi, sinó en el sentit més banal, pel qual, veient-te pel carrer, els altres poden dir: "Mira, és ell, és ell". El valor predominant ha esdevingut aparèixer , i la manera més segura d' aparèixer és fer-ho per televisió. I no cal ser Rita Levi Montalcini (neuròloga i premi Nobel de medicina) o Mario Monti. N'hi ha prou confessant en una transmissió lacrimògena que el cònjuge t'ha traït.
El primer heroi que va aparèixer va ser l'imbècil que anava a posar-se darrere dels entrevistats i agitava la maneta. Això li permetia de ser reconegut la nit següent al bar ("Saps què? Et vaig veure a la tele!"), però certament aquestes aparicions no duraven gaire. Per tant, gradualment es va generalitzar la idea que per aparèixer de manera constant i evident calia fer coses que arribessin a constituir, un dia, motiu suficient de mala reputació. Això no vol dir que no s'aspirés a la bona reputació, però esclar, conquerir-la costa: caldria haver realitzat un acte heroic, haver guanyat si no el Nobel almenys un gran premi literari, o haver passat la vida cuidant leprosos, i no són coses a l'abast de qualsevol arreplegat. És més fàcil convertir-se en un subjecte d'interès -un interès com més morbós millor- si ens n'hem anat al llit per diners amb una persona famosa o si hem estat acusats de malversació.
No faig broma. N'hi ha prou veient l'aire orgullós de l'extorsionador o del murri de barriada quan surt al telenotícies el dia que l'arresten: aquells minuts de notorietat li valdran la presó, vet aquí per què l'acusat somriu. Han passat dècades des que algú va veure la pròpia vida destruïda perquè l'havien filmat en manilles. En definitiva, el principi és: "Si apareix la Madonna [en italià, Madonna vol dir Mare de Déu], per què no jo?" I es passa de puntetes sobre el fet que no s'és verge.
Coses com aquestes es deien fa uns dies a les trobades de Bolonya, i vet-ho aquí que precisament l'endemà La Repubblica publicava un llarg article de Roberto Esposito ( La vergogna perduta ) en què es tractaven aquestes qüestions i en què s'esmentaven els llibres de Gabriella Turnaturi Vergogna. Metamorfosi di un'emozione (editorial Feltrinelli) i de Marco Belpoliti Senza vergogna (editorial Guanda). La pèrdua de la vergonya està present en diverses reflexions sobre els costums contemporanis.
Ara bé, aquesta fal·lera per aparèixer -i de la notorietat costi el que costi, fins i tot a un preu que en el passat era la marca de la vergonya- ¿neix de la pèrdua de la vergonya o es perd el sentit de la vergonya perquè el valor dominant és aparèixer , fins i tot a costa de desvergonyir-se? M'inclino per la segona tesi. El fet de ser vist, de ser objecte de conversa, és un valor tan dominant que per assolir-lo estem disposats a renunciar al que abans s'anomenava pudor -el sentiment gelós de la pròpia privacitat-. En el seu article Esposito feia notar que també és signe de desvergonyiment parlar pel mòbil en veu alta mentre es viatja en tren, fent saber a tothom detalls de la pròpia vida privada, uns detalls que abans es xiuxiuejaven a cau d'orella. No és que l'individu en qüestió no s'adoni que els altres el senten -en aquest cas només seria un maleducat-, és que inconscientment vol fer-se escoltar, encara que els detalls de la seva vida privada siguin irrellevants. Però, ai las!, no tothom pot tenir una vida privada tan remarcable com Hamlet o Anna Karènina, i per tant l'individu del tren es limita a ser reconegut, posem per cas, en la seva condició de deutor morós.
Llegeixo que no sé quin moviment eclesial vol tornar a la confessió pública. Només faltaria. Quina gràcia té dipositar les pròpies vergonyes només a l'orella del confessor?