Aquests darrers dies, a les portes del mes de novembre, que es dedica justament a reflexionar sobre la violència contra les dones, diversos fets m’han semblat especialment colpidors: la pel·lícula sobre Nevenka; la que potser no veurem sobre els abusos dels Jesuïtes a Bolívia; les informacions sobre els abusos sexuals d’Errejón, un home que semblava íntegre i compromès amb la causa feminista. Tot això no és nou, però pres així, de cop, i amb el teló de fons d’unes guerres genocides, fa pensar que, en comptes de progressar, la humanitat retrocedeix cap a etapes de destrucció i crueltat que semblaven superades i que, malauradament, se’ns mostren totalment vigents i sense aturador. Quants horrors haurem de viure encara per adonar-nos que la civilització no és sinó una aparença en aquesta societat que es diu avançada?
Dos aspectes em semblen especialment brutals en el cas de les agressions sexuals: un, especialment quan procedeixen de gent que ha donat tantes lliçons de superioritat moral. Parlo d’Errejón, certament: ah, pobre de mi, víctima d’una societat malvada! Però parlo sobretot de l’Església i dels polítics de dretes que ho neguen i ho amaguen tot, perquè el pitjor és la hipocresia. L’Església, que ha terroritzat durant un parell de mil·lennis homes, dones i criatures, invocant el pecat i prometent les flames de l’infern davant pràctiques sexuals sovint prou innocents; i que, alhora, amagava els assetjaments dels seus i els enviava a països més pobres, amb gent més desvalguda que a Europa. No puc entendre com, ara que ho sabem, hi ha qui encara confia les seves criatures a escoles religioses, on aquestes pràctiques són més freqüents i més ocultes que en altres tipus d’escoles. Cal que ho diguem alt i clar, ja és hora que la vergonya canviï de bàndol.
El segon aspecte pertorbador és el de les formes de la sexualitat masculina. El cas de Gisèle Pelicot, una dona tan valenta que no ha dubtat a sortir a explicar el que li va fer el seu marit durant molts anys: drogar-la i oferir-la a qui volgués aprofitar-se’n. I així ho van fer més de cinquanta homes. Hi ha alguna cosa d’extremadament pervers, en aquesta voluntat de possessió sense límits, sense oposició possible d’una dona, fins i tot destruint-la moralment i físicament, si es pot. Quan diem “fer l’amor”, aquest eufemisme per referir-nos a la relació sexual, hi ha subjacent la idea d’un plaer compartit, d’una relació que a través dels cossos expressa un batec comú, un desig de fondre’s en l’altre. I sempre m’ha semblat extraordinàriament poètic que aquest anhel de fusió sigui, justament, allò que es realitza a través del naixement d’un nou ser humà, que és literalment la fusió de pare i mare. La naturalesa podria haver inventat milers d’altres maneres per reproduir-nos, però ens ha mostrat que només podem perviure a través de l’amor, és a dir, d’una col·laboració i un gaudi compartits, una lliçó per dir-nos en quines condicions pot créixer una nova vida.
Malauradament, la dominació masculina ho ha espatllat tot, i sovint la pulsió sexual ens remet a una possessió que ens acosta a la mort més que a la renovació de la vida. En llegir la història de Gisèle vaig pensar de seguida en La casa de les belles adormides, la meravellosa i terrible novel·la de Kawabata, el primer premi Nobel japonès. La història d’una casa on van els homes vells per dormir amb noies verges drogades, en una possessió més simbòlica que física, que els desperta el desig de matar-les, de destruir-les, entre altres coses perquè ja veuen la mort propera i no poden suportar la idea que aquelles noies seguiran florint al marge d’ells.
El desig de domini masculí, que seguim estimulant en els nens des del naixement, implica a vegades, almenys tal com sembla que se segueix experimentant, un desig de destrucció de l’altre. I això s’aplica als boscos, als animals, a la natura, als homes i, evidentment, a les dones, que som les que estem més a prop. Potser sí que aquesta pulsió va ser necessària en la prehistòria, quan les espècies lluitaven per sobreviure i dominar la terra; ara, senyors, aquesta pulsió ens està portant a la destrucció de tot, a través d’una natura que cada dia ens mostra més obertament que anem pel mal camí, d’unes guerres infames que busquen anorrear els contrincants, d’unes dones que ja no suportem més la dominació absoluta.
Cada dia és més evident que, o bé aconseguim educar-nos d’una altra manera, reconduint aquests impulsos, o acabarem sent també agressives, i caigui qui caigui. Perquè quan les belles adormides es desperten i aprenen a viure en un món ferotge, s’acaba l’empatia, la comprensió i l’amor.
