Veredicte en directe d’un assassinat
Els magazins matinals anaven de bòlit aquest divendres quan els van anunciar que ja hi havia un veredicte per al judici de l’assassinat de la nena Asunta Basterra. A TVE ho vam seguir, sorprenentment, en directe. En el programa de Mariló Montero vam veure la reacció dels pares de la nena morta mentre escoltaven com el portaveu del jurat els declarava culpables. A continuació tots els experts en truculències i bregats en l’àmbit forense que hi havia al plató van començar a posar en dubte tot el procés i la credibilitat del jurat. Que si cinc dies de deliberació era sospitosament estrany, que si la unanimitat del veredicte era poc fiable, que si els mitjans havien condicionat el resultat... Començaven, doncs, les apel·lacions televisives al veredicte. En el batibull de comentaris poc rigorosos sobre el judici Mariló Montero pretenia posar seny amb una comparació molt desafortunada. Ella considerava que s’havia d’acostar la reflexió a un àmbit més popular: “Vamos a llevar esto a la calle. Y no estamos hablando de un juicio paralelo. Así como estamos hablando de la carne en la calle, y perdón por la comparación, vamos a escuchar la voz de la calle en esto ”. Per a Mariló tot és el mateix: la carn processada que provoca càncer o una nena morta. I ella mateixa a continuació va exemplificar el que volia dir portar el debat a nivell del carrer: “ Si a mi me hubiesen matado a mi hija yo no aguantaría tantos días así...”
A Antena3, a Espejo público, tenien un equip especial enviat a casa de l’avi de la nena. Ens van ensenyar com el pare de l’acusat seguia a l’instant el veredicte que condemnava el seu fill per assassinat. És un home molt gran, amb poca capacitat de discurs, que viu postrat en una cadira. Ho va observar tot amb l’objectiu de la càmera enfocant-lo i amb un micròfon davant dels nassos. Li preguntaven com se sentia i què en pensava. Mentre escoltàvem el veredicte del jurat ens deixaven en un requadre el seu rostre per si tenia alguna reacció d’impacte.
La teleporqueria busca un relat que exploti els sentiments, perquè consideren que és això el que cala en l’ànima de l’audiència. Però l’efecte a llarg termini és una anestèsia emocional dels espectadors. Degluteixen barbaritats que no tenen cap mena de sensibilitat i s’acaba vivint amb normalitat i quotidianitat aquesta pornografia psicològica. La gent acaba immunitzada amb l’espectacle diari de la tragèdia. I davant d’aquesta anestèsia progressiva, els mitjans no fan altra cosa que abaixar el llistó i burxar més profundament per continuar sacsejant-nos. No hi ha límits.