Verdaguer, poeta popular

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLa reacció a favor de Verdaguer, no vol dir, sobre tot, una represa de tractes amb el poble? La poesia catalana d’ara corria el perill d’assecar-se. Guaiteu la producció d’aquests vint primers anys del nou-cents i veureu com gairebé tota pot destriar-se en dues menes: l’una, rítmica i treballada com un joiell; l’altra, carregada de pensament, vessant de lirisme, subjectiva i intel·lectualista. Ben pocs poetes han sabut aplegar harmònicament el llur esperit i la natura, sense absorcions de cap banda; ben pocs han sabut mantenir el meravellós equilibri d’Homer i de tota la poesia popular. Jacint Verdaguer, en molts moments aconseguia el miracle. Era un pobre terrerol tocat de la gràcia de Déu, que mentre tothom s’escarrassava a fer versos eixarreïts, plens d’arqueologia, desenterrava la llum viva del verb popular. Els poetes posteriors del nostre Renaixement tenien al llur favor una pila de circumstàncies: un gust més afinat, una cultura més intensa, tenien sobre tot un ideal que els movia. Verdaguer, no. Era el poeta que canta, no com un ocell, ans com un home que treballa al camp. L’aparició de Verdaguer és com un fet diví i fatal; és “el part meravellós de l’ànima catalana”, diu Manuel de Montoliu. En els moments de més perill de la nostra primera Renaixença, brolla el poeta genial que salva amb ell el tresor de la nostra espiritualitat, copsa en mots inspirats tot l’alè del poble. Maragall era també un poeta popular, però, quina distància no va de l’un a l’altre! Maragall era un poeta amb tesi, advocat, home amb ideals concrets, lector d’Ibsen i de Novalis. Verdaguer és un poeta elemental. Maragall es torturava per l’espontaneïtat. Maragall “volia ésser” un poeta popular. Verdaguer, en canvi, sense pensar-s’hi gaire, raja com una font. Creiem, voldríem que fos així, que el retorn a Verdaguer significa en definitiva un retorn al poble. Verdaguer és un exemple extraordinari del que pot aconseguir-se recreant la poesia popular.