Vent de garbí i una mica de por (1968)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSD’una crítica de Xavier Fàbregas (Montcada i Reixac, 1931 - Palerm, 1985) a 'Serra d’Or' (XII-1968). El 'Vent de garbí i una mica de por' de Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) es representa fins al 16 d’abril al Teatre Nacional. Novel·lista i assagista, Capmany va estrenar fa cinquanta-vuit anys aquesta peça teatral, retrat incisiu d’uns trets persistents a la burgesia catalana. 

La “Nova Companyia de Barcelona” ha reposat al Romea l’obra de Maria-Aurèlia Capmany Vent de garbí i una mica de por, que l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual havia estrenat al Palau de la Música el 15 de juny de 1965. Llavors, arran de l’estrena, escrivia aquí Jordi Carbonell: “Si (Vent de garbí i una mica de por) fos posada en escena per companyies regulars, suposant que les circumstàncies ho permetessin, ens donaria un dels grans èxits de públic”. La profecia, com totes les profecies, podia semblar arriscada, i la veritat és que han passat més de tres anys perquè una empresa s’atrevís a constatar-la. Ara veiem com l’afirmació de Jordi Carbonell s’ha acomplert rotundament, car després d’una Nit de reis, de Shakespeare, que, malgrat els seus indubtables valors, no aconseguí d’esperonar la curiositat del públic, Vent de garbí i una mica de por ha decebut –ai las!– les esperances dels pessimistes de torn. Cal anotar l’èxit de Vent de garbí i una mica de por com un símptoma encoratjador: aquest èxit suposa que la nostra realitat col·lectiva, que el nostre passat immediat i el nostre present, interessen el públic, un públic que s’hi sent identificat i que reacciona de manera immediata davant les malicioses ironies i els sobreentesos amb què Maria-Aurèlia Capmany ha amanit la seva obra. Una obra que evoca tres moments crítics –1909 amb la Setmana Tràgica, 1936 amb l’inici de la guerra civil i 1968 amb l’interrogant obert de cara al futur– en els quals la burgesia del país –és a dir, la classe dirigent, d’acord amb les estructures capitalistes que aquestes latituds han vist florir–, es desentén de la missió rectora que ha tingut la vel·leïtat d’assumir. Aquesta dimissió de la nostra burgesia no és plantejada des d’un angle tràgic: Capmany ha evitat el to transcendentalista per a adoptar un to burleta, incisiu i feridor. Vent de garbí i una mica de por accepta unes limitacions ben concretes, la seva sàtira es cenyeix sovint al tòpic i a la caricatura i, a cop d’ull, tot el que hom diu a l’escenari pot semblar superficial: aquesta superficialitat, però, és només aparent. Ningú no podrà suposar que l’autora evoqui tres moments determinats per a dir-nos que la història és una repetició i que el punt d’arribada torna a ésser sempre el mateix punt de partida. La concepció històrica de Vico ha quedat ben enterrada després de les aportacions del positivisme i, sobretot, del marxisme. El que en realitat fa Capmany és ironitzar sobre aquells qui rauen impassibles davant els esdeveniments més greus i pretenen que el temps s’escola ahistòricament: l’autora sap prou bé que no és així: si no hi ha història és perquè hom dimiteix a l’hora de fer-la, i un poble que renuncia a la història tanmateix la pateix a l’hora de viure-la. L’autora ens dibuixa a l’escenari la dimissió de la burgesia catalana el 1909 i el 1936 amb una silueta prima però suggestiva [...]