Venjança i revenja

Pedro Sánchez va justificar els indults com una forma de no continuar pel camí de la “venjança i la revenja” de l’Estat. El problema és que l’estat espanyol continua exactament per aquest camí, tal com ha demostrat aquest tribunal que no és un tribunal ni té cap jutge: el Tribunal de Comptes.

Venjança i revenja, sí. En alguns casos, amb caràcter retroactiu. Dos exemples: el president Mas ja va ser jutjat i condemnat pel 9-N. El professor Mas-Colell ni tan sols va anar a judici, i el 2015 va plegar de conseller. I ara és evident que si no hi hagués hagut octubre del 2017 no hi hauria hagut aquesta persecució dels seus béns. O sigui, que fets posteriors agreugen la seva responsabilitat en fets anteriors. Des del franquisme que sabem que Espanya és diferent, però no sabíem que també posseís la seva pròpia màquina del temps. Tota la situació és d’una arbitrarietat incompatible amb un estat de dret mínimament constituït.

El juliol passat, Pedro Sánchez va pujar a l’escenari del Liceu i va farcir el seu discurs amb paraules nobles com ara convivència, retrobada, reconeixement, reconciliació o reconstrucció. Però amb paraules no n’hi ha prou per esborrar una cultura política que considera que el diàleg és una feblesa, que l’escarment és virtuós i que Catalunya és l’anomalia molesta que frustra el somni de la uniformitat. Decisions com les del Tribunal de Comptes són un recordatori de les raons per les quals milions de catalans van fer el pensament col·lectiu de tocar el dos.