La venjança dels llocs que no importen

A mesura que les democràcies occidentals es polaritzen cada cop més, els votants de les zones rurals i les ciutats petites s’enfronten regularment als seus homòlegs dels centres urbans més grans. Tot i que no és un fenomen nou, i certament no és l’únic factor que afecta els patrons de votació, la fractura entre el medi rural i l’urbà és un motor important de les guerres culturals actuals. Aquesta dinàmica, que l’economista Andrés Rodríguez-Pose ha descrit de manera evocadora com la “venjança dels llocs que no importen”, indica que l’augment populista actual reflecteix de manera clara les disparitats geogràfiques.

¿Com ha arribat a dominar aquesta fractura entre el medi rural i l’urbà el discurs polític i el desenvolupament de tants països? I com podem abordar-la? Una part de la resposta té a veure amb els canvis econòmics estructurals que han fet que la vida urbana sigui més lucrativa. En l’economia actual basada en el coneixement, on el valor es deriva cada cop més de fonts intangibles, reunir persones en zones urbanes densament poblades sovint provoca efectes positius, i dona lloc a les anomenades “economies d’aglomeració”, que compensen els inconvenients de la vida a la ciutat. Tot i que les ciutats tenen grups de feines del sector de serveis mal pagades i bosses de pobresa extrema, són uns imants per als professionals molt ben pagats i els graduats universitaris.

Les turbulències econòmiques dels últims quinze anys –la Gran Recessió del 2008-09, l’austeritat fiscal, la pandèmia del covid-19, la crisi energètica i l’augment inflacionista del 2022– han accelerat aquesta tendència. Les persones que viuen en “llocs que no importen” han vist desaparèixer feines de qualitat i han vist erosionats els seus serveis públics i ràpidament reduïdes les seves perspectives econòmiques. Vista des d’aquesta perspectiva, la reacció populista actual no és gens sorprenent, sobretot quan molts polítics formen part de la pròspera elit urbana.

Per aturar aquests fracassos persistents i debilitar l’atractiu dels relats populistes, els països occidentals han de revitalitzar les petites ciutats i les comunitats rurals i garantir l’accés universal als serveis públics essencials. Però això ha de formar part d’un esforç estatal més ampli que uneixi ciutadans de tots els segments de la societat al voltant de la causa comuna de millorar el benestar col·lectiu.

En un informe recent de què vaig ser coautora amb Stella Erker i Andy Westwood, documentem les profundes disparitats en l’accés a serveis essencials com ara autobusos, banda ampla, hospitals i educació superior a les administracions locals angleses i explorem com revifar les petites ciutats i les zones rurals del Regne Unit invertint en infraestructures bàsiques universals. També identifiquem infraestructures i serveis, tant públics com privats, que són vitals per permetre als ciutadans desplaçar-se a la feina o a les cites mèdiques, oferir educació als seus fills, mantenir una bona salut i gaudir d’una qualitat de vida digna.

La prestació de serveis públics i infraestructures té un efecte redistributiu més gran que la fiscalitat. Així, garantint l’accés a un nivell bàsic d’infraestructures i serveis, podem oferir a tothom oportunitats per millorar la seva vida i la de les seves famílies.

Tot i que els governs són els responsables de la prestació de serveis i infraestructures públiques, com ara carreteres i ports, els serveis de tipus utilitari com la banda ampla sovint els proporcionen empreses privades. No obstant això, fa unes quantes dècades que hi ha una manca de finançament en la infraestructura pública, mentre que la privada és cada cop més explotada pels gestors d’actius i els propietaris de capital privat, que augmenten els càrrecs del servei i redueixen el manteniment. Això ha contribuït a la sensació generalitzada que el progrés social i econòmic en sentit ampli es va aturar a finals del segle XX.

Tenint en compte l’efecte corrosiu d’aquest relat, és crucial reinvertir en el futur. Com han argumentat Robert J. Shiller i altres, els relats positius tenen la capacitat de millorar els resultats econòmics. Un sentiment d’optimisme compartit pot fer augmentar la moral pública i alimentar el creixement del PIB.

Això és especialment cert en les complexes economies actuals. Tal com assenyala l’economista Paul Seabright al llibre The Company of Strangers, del 2004, avui dia els humans som cada cop més interdependents. La producció econòmica s’estén ara en grans ecosistemes dispersos, i pràcticament tots els articles que fem servir, des de les samarretes fins als telèfons intel·ligents, inclouen materials i components procedents de molts països diferents. Molts de nosaltres comprem regularment articles a desconeguts en línia, tot i no tenir ni idea de qui són ni d’on viuen, i, en la major part dels casos, aquest procés es duu a terme sense cap problema.

Però la transició cap a una economia digital intangible ha posat de manifest la complexitat i la fragilitat d’aquests ecosistemes econòmics. L’auge dels serveis digitals basats en dades ha fet que les nostres vides estiguin cada cop més entrellaçades, cosa que al seu torn fa que els guanys individuals depenguin de les accions dels altres. Penseu, per exemple, en una plataforma de vehicles compartits: com més conductors hi hagi, més se’n beneficien els usuaris, i viceversa.

En definitiva, l’argument per prioritzar els interessos col·lectius d’un país per sobre dels beneficis és fonamentalment polític, atès que societats profundament polaritzades com la nostra sovint s’enfronten a un futur funest. Tot i això, hi ha un argument econòmic per invertir en serveis públics i les infraestructures que els sustenten. Reconeixent que un sentiment d’optimisme compartit i una convicció bàsica en la possibilitat de la mobilitat social alimenten el creixement econòmic, podem reparar el dany econòmic de les dues últimes dècades. Un país que passa per alt els “llocs que no importen” corre el risc de ser irrellevant.

Copyright Project Syndicate