Veneçuela o la geopolítica contra la democràcia

Escrivia Pablo del Amo dilluns a X que, per a Occident, el més important no és que un país sigui democràtic, sinó que segueixi els seus posicionaments geopolítics. A les relacions internacionals els interessos geoestratègics primen, afegia. Cap politòleg o internacionalista seriós no podria posar en dubte aquesta afirmació del coordinador del col·lectiu Descifrando la Guerra. I tampoc no l'hi podria posar un quadre polític amb un mínim d'experiència política, tingui la ideologia que tingui. Crec que aquest és el punt de partida més assenyat a l'hora d'entendre què signifiquen els posicionaments polítics internacionals i mediàtics respecte a les eleccions presidencials de diumenge a Veneçuela.

Amb tots els seus defectes pel que fa a la qualitat dels seus mecanismes demoliberals, Veneçuela és un país on hi ha eleccions competitives que moltes vegades guanyen els partits i coalicions antichavistes que, de fet, manen en 4 governacions (l'equivalent a les comunitats autònomes a Espanya) i en més de 100 alcaldies de Veneçuela. Si bona part de la premsa occidental presenta Veneçuela com una terrible dictadura i alhora països com l'Aràbia Saudita, Qatar, el Marroc o Israel els presenta com a respectables socis, això respon al que fredament assenyalava en el seu tuit Pablo del Amo.

L'oficialisme veneçolà podia haver perdut aquestes eleccions, però, siguem seriosos, no era gaire probable que passés. És dubtós que Maduro hagués assumit competir electoralment contra una oposició unificada al voltant del candidat de Maria Corina Machado si no hagués tingut bones perspectives electorals. Tenint en compte, a més, que de Veneçuela van migrar més de 7 milions de ciutadans (es presumeix que majoritàriament antichavistes) que no tenien fàcil votar a les eleccions i que la situació econòmica ha millorat notablement en els últims anys, no era difícil deduir per a qualsevol observador que el més probable era que guanyés l'oficialisme. A això cal afegir que la candidata moral de la dreta, Corina Machado, estava inhabilitada (una decisió discutida jurídicament) i va haver d'avalar Edmundo González. Al final Maduro guanya, encara que lluny dels millors resultats històrics del chavisme.

Les denúncies de frau s'han convertit en un clàssic en les narratives de les dretes polítiques i mediàtiques, i ja es fan servir ni més ni menys que als EUA. I no oblidem que les nostres dretes ja les insinuen aquí. La guerra cultural de la dreta és així, com no es cansa de repetir Milei, i tots sabem que, entre denunciar que Podem volia destruir la democràcia i expropiar-te la casa de la platja, o que Pedro Sánchez és gairebé un dictador i dir que hi ha frau electoral a Espanya, hi ha un tros molt curt.

Però, mirant amb fredor la situació, ¿algú pot creure que si les autoritats electorals veneçolanes haguessin de dur a terme un frau, haurien acreditat gairebé un miler d'observadors internacionals –inclosa la Fundació Carter dels EUA–, la reacció dels quals és molt esperada? És cert que no van deixar entrar els dirigents del PP, que no havien de participar en l'observació sinó només acompanyar com a turistes la dreta veneçolana, però ¿algú es pot creure que José Luis Rodríguez Zapatero, que ha tret de la presó més opositors veneçolans que ningú, hauria acudit a Veneçuela si tingués dubtes sobre la netedat del procés? Per respondre aquestes preguntes convé deixar al costat la ideologia i confiar en el sentit comú més obvi.

És innegable que en política internacional sempre ha manat la geopolítica, però és cert que, en els darrers temps, s'ha produït un fenomen curiós: es redueixen les dissimulacions democràtiques, i veiem que als EUA pot governar Trump, o que la mateixa Unió Europea que va rebentar Tsipras avala els seus propis feixistes sempre que assumeixin l'OTAN, i alhora, els braços ideològico-mediàtics dels grans poders econòmics criden a prendre els capitolis cada cop que els resultats no compleixen les seves expectatives. I aquesta sí que és una realitat perillosa de debò, perquè la retòrica democràtica cada vegada és menys creïble i, sobretot, té un recorregut més incert davant l'aclaparadora lògica de la geopolítica.

És precisament la lògica, i no tant la seva victòria electoral, la que dona millors perspectives a l'oficialisme veneçolà. Com ha assenyalat Bruno Sgarzini citant The Wall Street Journal, una part de l'empresariat nord-americà parla amb Maduro i pressiona el govern de Biden perquè aixequi les sancions, perquè el veuen com una opció estable per a la inversió. Com assenyala aquest periodista, a Veneçuela estan en joc els negocis petroliers i de gas de companyies nord-americanes i europees, com Chevron, Eni i Repsol, així com la renegociació dels bons de deute veneçolà per 60.000 milions de dòlars compromesos per Maduro. Aquesta situació dona més opcions al president Maduro de ser reconegut com a tal per Europa i els EUA que el resultat electoral mateix.

Permeteu-me aventurar un auguri. En aquesta ocasió hi haurà soroll i denúncies de frau, però dubto que arribin al nivell d'ocasions anteriors i dubto que Europa i els EUA s'inventin un nou Guaidó. Sospito que, en aquesta ocasió, amb més o menys dissimulació, Europa i els Estats Units acabaran reconeixent la legitimitat del govern veneçolà i convidaran l'oposició a integrar-se més en el sistema polític. Hi ha molts negocis i molta geopolítica en joc.

El problema és que cada cop és més òbvia la degradació del prestigi de la democràcia com a sistema procedimental que s'assumeix com a mínim comú denominador per obtenir el reconeixement internacional. Això té a veure amb la geopolítica, però també amb una dreta que s'ha acostumat a no reconèixer les eleccions quan perd.