D’un temps ençà, la política a l’estat espanyol torna a semblar una impostura. L’interès dels ciutadans per la política sembla que es replegui. Es palpa als mitjans i també al carrer. Apagades les brases de les promeses del cicle anterior el bipartidisme ha mort, però la seva alternativa en forma de dues esquerres i dues dretes -ara que Ciutadans es dilueix- no es mou gaire dels marcs tradicionals pre 15-M. L’única cosa que l’agita sembla ser l’amenaça feixista.
Encara que amb molts interrogants, el primer govern de coalició després de la Transició va generar algunes esperances. Si més no, va semblar que prolongava l’atenció sobre la vida política després de la moció de censura, les successives eleccions i les complicacions en la formació de govern. Poc temps després, l’excepcionalitat de la pandèmia va generar una nova pujada d’atenció. Durant l’últim any i mig i fins fa poc el debat sobre quines eren les millors mesures per fer-hi front va estimular la discussió pública. Però avui, un cop passats els moments més complicats, ha arribat la calma absoluta. La política sembla avorrir. Tot transcorre per les vies esperables. Les crítiques de la dreta al govern i les picabaralles dins l’executiu segueixen un guió previsible. Fora de Catalunya ni tan sols la taula de negociació sembla preocupar gaire més enllà dels mateixos actors implicats, malgrat els esforços de les dretes, que la presenten com les set plagues d’Egipte.
Les recents agressions homòfobes -una de molt real i una altra la denúncia de la qual va ser retirada- han servit per omplir portades aquests dies. D’atacs d’aquest tipus fa temps que n’hi ha. De fet, els que pateixen les persones trans, sobretot dones, són molt habituals i gairebé mai ocupen les notícies. Però la majoria són pobres, moltes es dediquen a la feina sexual, ningú s’identifica amb elles. Així que sí, Vox té una mica de raó quan diu que s’han utilitzat políticament aquestes agressions. Hi ha una aposta del govern per posar en primer pla l’amenaça feixista, per culpar-los de tot per presentar-se com a alternativa a un possible govern on hi hagi la ultradreta. La desaparició progressiva de Ciutadans està fent créixer les expectatives del PP de guanyar les pròximes eleccions, però també els fa dependre de Vox per formar govern. Per això Sánchez apunta aquí: invisibilitza el PP i en el mateix moviment el demonitza com el que pactarà amb els ultres.
Quan la política institucional no aconsegueix mobilitzar interès per si sola, el marc antifeixista és l’únic que sembla mantenir les xarxes i les imaginacions polítiques actives. Però ve amb peatge: el d’atorgar constantment protagonisme a la ultradreta. Ja sabem que Vox sap utilitzar molt bé la centralitat que se li atorga com a causa de tots els mals, també de l’homofòbia. Aquest partit es fa gran en les guerres culturals, és el seu terreny favorit. Els serveix per mantenir les seves bases actives. Així que qualsevol espai mediàtic que se’ls concedeixi saben aprofitar-lo. El que ha passat aquests dies els ha servit per experimentar amb un discurs homonacionalista per al qual les agressions homòfobes -i a dones- i fins i tot la inseguretat són culpa de la immigració. Massa minuts de televisió se li han regalat a Abascal aquests dies perquè escampi les seves llavors xenòfobes. Per als partits que integren el govern pot ser útil estimular el marc “antifeixista”, però el preu que en paguem tots és la normalització dels discursos d’odi.
La posició antifeixista és una posició de reacció. És un senyal de derrota. Quan els partits progressistes no aconsegueixen il·lusionar per si mateixos, quan davant la pujada de la llum es mostren amb poques eines per fer front als interessos de les elèctriques, quan sembla tan difícil aconseguir qualsevol mesura que sembli una conquesta important, potser no els queda gaire més que cridar “Que venen els nazis!”, “O nosaltres o la barbàrie”. Però l’última derrota a Madrid a mans de Díaz Ayuso demostra que invocar la vinguda de l’anticrist no fa guanyar eleccions. Els problemes de fons contnuen. I no són la inseguretat, la dissolució de la nació o la “invasió” d’immigrants, sinó la pobresa energètica, la desocupació, l’explotació laboral i la precarietat o les dificultats d’accés a l’habitatge. Temes dels quals sens dubte li resulta molt més difícil parlar-ne a un govern que va dir que venia a enfrontar-s’hi. Temes que tampoc agraden a l’extrema dreta. Tots hi guanyen.
