Vels sobirans

La dreta republicana francesa ha decidit una vegada més protegir la llibertat de les dones restringint els seus drets més fonamentals. Tot i que les xifres sobre agressions, violacions, abusos i feminicidis indiquen que més de la meitat de les formes de violència contra les dones es produeixen en l’àmbit domèstic i n'és autor el seu propi pare, marit, nòvio o pròxim, el govern no ha decidit prohibir el matrimoni heterosexual sinó prohibir a les dones, especialment les dones proletàries i migrants, assalariades de famílies blanques, que portin mocadors durant els viatges escolars. Què hi ha de més horrible que veure els fills republicans de França créixer pensant que les dones són inferiors als homes a causa d'un vel!

Vaig créixer en una família catòlica al nord d’Espanya i des de la meva infància vaig ser educada (era una nena) en una escola de monges per dones que portaven vel, un vel que els catòlics anomenen toca. Fabricada amb un teixit de dos tons, la seva toca era un vel negre enganxat al front amb una vora blanca més dura. A les sortides per jugar al pati, quan les monges més joves corrien darrere la pilota amb les noies, els vels flotaven al vent. Vistos des del terrat de l’escola, els vels de les monges jugant a futbol eren com ocells que obrien i tancaven les ales volant al voltant de la pilota. Cada dona duia el vel d’una manera diferent. Tot i que tots estaven fets d’un mateix teixit, l’estil mai no era el mateix. Hi havia vels que, per la insistència amb què s’ajustaven al crani, indicaven rigidesa i serietat. D’altres, una mica caiguts enrere, deixaven escapar alguns cabells a cada costat. Un floc que desafiava l’ordre del vel era un signe potencial de rebel·lió, però també d’experiència. Un dia, durant un viatge de final d’any a Lourdes, vaig sorprendre una de les monges sense vel obrint la porta del bany. Si l’hagués vista nua, l’ofensa al seu pudor hauria estat gairebé la mateixa. Sense el vel em va semblar una altra: com si aquest tros de tela fes d’una simple filla de camperols pobres una mena de santa amb pell blanca i pòmuls rosats. Més tard, la primera vegada que vaig fer un petó a una bona germana, li vaig acariciar els cabells posant la mà sota el vel, sense que el vel ens impedís transgredir la llei religiosa o heterosexual.

Les dones amb vel no m’han semblat mai més estranyes que les de cabells llargs tenyits de ros. No vaig créixer pensant que les dones fossin inferiors als homes perquè portessin vel, tot i veure'n cada dia a l’escola. Vaig créixer pensant que les dones eren inferiors als homes perquè els homes es donaven el dret, una vegada i una altra, de dir a les dones què havien de fer. I perquè elles, davant les paraules abusives i idiotes d'ells, semblaven no tenir elecció. Les paraules dels homes estaven legitimades per la llei i per l’estat, per la tradició i per la medicina. Fossin sacerdots o marits, fossin sants de l’Església o pares els qui parlaven, les dones havien de callar i assentir. Pel que fa a la llibertat per utilitzar el seu cos, no hi havia diferència entre les dones que portaven vel i les que duien una llarga melena. Hi havia diferències d’estil, però no de sobirania. Sempre eren ells qui decidien què fer amb el cos d'elles. Per la seva submissió a la llei patriarcal, amb vel o sense, eren les seves dones.

Perquè sempre és el cos de les dones, amb vel i sense, i no el dels homes, el que és objecte de regulació i vigilància política a l’espai públic, el que és tractat com una tabula rasa silenciosa, una estòlida pàgina blanca sobre la qual s’inscriu la llei patriarcal, la llei colonial o la llei del mercat, com si fóssim –i ara em permeto incloure’m en aquesta tercera persona política del plural femení perquè durant gairebé quaranta anys he estat considerada una dona i conec de primera mà aquests tràfics aberrants i aquestes regulacions grotesques– una senzilla pantalla en la qual el clan de sacerdots i califes, pares i germans, colons o agents comercials projecten els seus eslògans. Com si fóssim una cartellera sobre la qual diferents espais polítics patriarcals donen visibilitat a les seves diverses propagandes de merda. Prendre els vels de les dones que van a recollir nens a l'escola francesa serveix al clan nacional patriarcal per enviar un missatge colonial i racista al clan patriarcal-musulmà, al clan de proletaris i migrants. Els cabells de les seves nenes republicanes contra els vels de les nenes racialitzades. El patriarcat nacional protegeix la llibertat de les seves pràctiques de sexualització i racialització, alhora que aprofita l’oportunitat de marcar la diferència entre les seves dones blanques i les dones dels altres: les proletàries i les migrants.

Tant els cabells com el vel, la pell i la roba han de ser considerats òrgans polítics del cos i, per tant, absolutament irrenunciables. Arrencar a una dona que viu a França el vel que ha decidit portar és tan absurd com demanar a una dona sense vel que va a l'Iran que es cobreixi els cabells. No necessitem que la República Francesa ens protegeixi del vel per ser més lliures. Demanem a la República que ens retorni el nostre cos sobirà. Els nostres vels són els nostres cossos. Els nostres cabells són el nostre cos. Els nostres caps rapats són els nostres cossos. La nostra nuesa i la nostra roba són els nostres cossos. I els nostres cossos existeixen per si mateixos, no com a suport semiòtic de l’estat patriarcal i colonial. Les nostres pròtesis polítiques són cosa nostra. Els nostres cossos són cosa nostra.