Vellets afables (i assassins)
La Petra tenia 78 anys. No li tocava morir-se, encara, però el passat 28 de juny, a Fuengirola, el seu marit la va escanyar. Presumptament, és clar, sempre presumptament, si no volem anar nosaltres a presó, tot i que el senyor duia encara l’escalfor de la sang deturada de la Petra a les mans quan el van detenir i havia deixat una carta de comiat abans d’intentar suïcidar-se. Ja podrien invertir l’ordre dels seus actes, aquests nihilistes del masclisme que compleixen amb l’amenaça tantes vegades repetida en qualsevol casa habitada per aquesta mena de dèspotes domèstics: “et mataré i em mataré jo”. Els veïns, com sol passar en aquests casos, es mostren sorpresos, commocionats i no haurien imaginat mai que la Petra pogués tenir aquest final perquè al bon senyor no se li coneixien actituds violentes. Per descomptat que nosaltres tampoc podem saber el que passava dins del matrimoni, però tenim massa informació, consciència i precedents per pensar que es tractava d’un cas de violència masclista amb desenllaç de feminicidi. Un cas especialment colpidor perquè la Petra tenia 78 anys i no li tocava morir-se, no.
Sempre que a les notícies ens anuncien l’assassinat d’una dona gran penso en la primera veïna que vam tenir quan vam arribar a Vic. No en recordo el nom ni sabria fer-ne una descripció perquè la seva imatge se’m fa esborradissa, però sí que la veig com a part d’aquella estranya parella que vivia al pis de sota i que sortia sovint al pati on ell, vell decrèpit i tremolós, li clavava de tant en tant un cop de puny a les espatlles. O l’escridassava. No sé si ella era menuda o és que s’encongia de dolor. En aquells temps d’això no en parlava ningú. Els violents o ho eren de natural i havien de ser tolerats (ja saps com és), o eren els altres, els moros, i quedaven lluny amb els seus costums salvatges. Aquí de salvatges, de dèspotes sàdics que no poden viure sense infligir dolor la dona, no n’hi havia. I encara ara no n’hi ha. Fins que obrim el diari i la dona assassinada tenia 78, 88, 98 anys. I ningú no en sabia res i ningú no va fer mai res. Ni tan sols els fills que devien veure de ben a prop les escenes de violència física, la constància de la violència psíquica i el sotmetiment continuat en el temps de la pròpia mare en mans del pare. Potser és el més difícil de trencar: el silenci imposat pel maltractador que enreda així en la teranyina de la por i la vergonya aquells que ben segur es compadeixen del patiment de qui els ha donat la vida. Les mares no ho diran mai, però potser una part important del seu sofriment, que es transforma en una peça més de l’engranatge del terror quotidià, és descobrir en els fills una certa complicitat amb el botxí, sigui explícita o tàcita. Parir-los tu mateixa, nodrir-los en el teu cos i cuidar-los perquè un dia se’t posin en contra o ni s’immutin davant del terrorista. Potser perquè ells també han mamat en tu la por i, com tu, no saben com trencar els límits del camp d’influència del pare.
I és que les possibilitats per als fills de maltractadors són dues i només dues: o es posicionen a favor o en contra del miserable. El dilema és tan difícil, però, que el que més abunden són les actituds ambivalents que s’accentuen a mesura que passen els anys. Qui pot veure en aquest vellet encorbat i fràgil un perill mortal? Xoca que un home gran pugui matar la dona perquè associem feblesa física amb bondat, però el que ha sigut un malparit tota la vida no deixa de ser-ho només perquè els anys el vinclin. Quan llegeixo que la víctima ja transitava l’últim quart de segle sempre penso el mateix: que va ser una dona que va passar tota la seva llarga vida, dècades i dècades amb els seus dies interminables i les seves hores d’angoixa, sotmesa i sempre alerta, amb l’ai al cor, mortificada i dissimulant vergonyosament el que passava dins de casa. Sí, sí, pobre vellet afable... i assassí.
