Velles amigues
Una colla de dones que havien anat juntes a l’escola de monges quan eren petites es reuneixen un cop al mes. Segur que això passa arreu del món, en pobles petits i a les grans ciutats. Dones de diverses classes socials i de cultures diferents. Tenen en comú la voluntat tossuda de mantenir viva l’amistat i de conservar un espai on expressar-se, compartir experiències i emocions, confessar petits o grans secrets.
La realitzadora xilena Maite Alberdi va saber veure que, en aquest costum que tenia la seva àvia, s’hi podrien veure reflectides milers de dones i va enregistrar aquesta colla d’amigues durant cinc anys. En va sortir un documental de setanta minuts que es pot veure a Netflix i a Filmin, i que ha rebut diversos premis. El títol –La once– fa referència al terme que s’utilitza a Xile i altres llocs de Llatinoamèrica per referir-se a l’hora del te, al berenar.
La Teresa, la Jimena, l'Alicia, l'Angélica, la Gema, la Inés, la Nina, la Juanita i la Manuela fa més de seixanta anys que van deixar l’escola. Un cop al mes, una d’elles organitza el berenar a casa seva. L’amfitriona prepara pastissos i galetes, para una taula bonica i rep les seves amigues, que hi arriben mudades i maquillades.
Es nota que la realitzadora fa un gran esforç per ser un testimoni mut i discret de la trobada, per tal de facilitar que les dones s’oblidin de les càmeres i es comportin amb naturalitat i llibertat. Estèticament, el documental és brillant: primers plans de les protagonistes combinats amb imatges delicioses del menjar i les begudes. Una festa de colors i textures –que ens fa intuir els sabors i les olors–. El vermell de la melmelada de maduixa, el groc de la crema, la sensualitat de les fulles de les herbes infusionant-se.
A poc a poc, anem coneixent les protagonistes: la més presumida, la de moral més rígida, la més moderna... i l’única soltera, que escolta en silenci i sovint amb expressió de perplexitat les seves amigues que parlen de les virtuts i els horrors del matrimoni. Les amigues es tracten amb un afecte que no necessita escarafalls. No hi ha gaires gestos explícits, fins i tot hi ha una aparent indiferència davant de les confessions d’unes i altres.
L’emoció arriba quan es troben després de la mort d’una de les amigues. És una emoció continguda però profunda, que es transforma ràpidament i sense solució de continuïtat en una broma i grans rialles.
Mentre xerren, mengen, discuteixen i riuen, sovint obren les bosses i agafen el pintallavis per retocar-se. No han perdut les ganes d’agradar, d’oferir un bon aspecte. Mentre es repassen els llavis, deixen anar sentències gruixudes sense immutar-se, que són rebudes amb posat impassible.
És impagable el moment en què les amigues parlen de l’homosexualitat: “És sorprenent com s’ha posat de moda el lesbianisme”, diuen. Unes s’escandalitzen, les altres s’esgarrifen i només un parell consideren que se’n pot parlar per molt que la qüestió les horroritzi. També resulta impactant quan una planteja a les altres un dilema curiós: ¿us estimaríeu més ser vídues o que us hagin posat les banyes?
El matrimoni, la maternitat, la mort, l’amistat, els grans temes de la vida van exposant-se davant de les nostres orelles i els nostres ulls, tot emmarcat en el suposadament inofensiu berenar de senyores. Una amistat a prova de bomba que pot suportar-ho tot, unes dones que exposen el seu sofriment mentre es pinten els llavis.
No us el perdeu. Quan acabeu serà com si haguéssiu tingut el privilegi de compartir amb elles un d’aquests berenars. Mirar la vida pel forat del pany.
