Vella i nova burgesia

Vaig anar a la presentació del llibre La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida, de Manel Pérez, el passat 13 de juny. Tothom n’ha sentit a parlar però el resum seria: primer, que la burgesia tenia un partit d’obediència catalana com a interlocutor directe i ara no el té; segon, que la burgesia tradicional ha passat d’impulsar la indústria local a apostar per activitats més especulatives; i, finalment, els tres símptomes que ja avisaven d’aquesta pèrdua d’iniciativa: la reconstrucció del Liceu feta bàsicament amb fons públics, la primera victòria de Laporta i el saqueig del Palau de la Música. Què m’agrada d’aquest llibre? Sobretot que no culpa l’independentisme de la crisi de la burgesia sinó que, més aviat, el considera una conseqüència natural. El Procés és, en bona part, la rebel·lió de les classes mitjanes catalanes veient que la burgesia i la política autòctones ja no tenen poder per defensar el país. El que fa temps que anomeno “el veí del tercer primera”, en contraposició al senyoret de l’àtic i el jove que crema contenidors: per molt “d’ordre” que sigui aquest veí del tercer primera, un dia va començar a entendre millor els de baix que els de dalt. Perquè l’ordre es pot provar de mantenir, esclar, però no qualsevol tipus d’ordre.

Com que l’autor ha volgut ser descriptiu, i no fer judicis de valor, els faré jo: l’últim acte que van fer les nostres elits per reclamar més autogovern per a Catalunya va ser el famós acte del IESE del 2007 per reclamar el traspàs de la gestió de l’aeroport: ara, amb prou feines supliquen una tercera pista. Sense èxit, esclar. Sí que és cert que també van comprar l’intent d’Artur Mas per reclamar una sobirania fiscal, però es van espantar en veure que l’ambient social creat no garantia la primacia convergent. S’havia obert una capsa de Pandora que, en efecte, deixava el futur del país més en mans del tercer primera que de l’àtic. I una cosa és haver perdut influència a Madrid, que ja és gros, i una altra deixar de remenar les cireres a Catalunya. Era massa per a ells. Podria argumentar-se que la nostra elit no tenia cap altra opció que allunyar-se d’aquest jardí. Ara bé: és veritat, això? ¿Realment no tenien cap altra opció?

La meva crítica ve d’aquí: la política catalana pot haver estat imprudent, però la burgesia catalana ha estat cega. Cega de cara als seus propis interessos, vull dir. De cara als seus propis clients. Tothom critica la política, i en especial Convergència, per haver dilapidat un important capital. Ara bé, el que no se li podrà criticar a Artur Mas és no haver intentat aproximar-se a una onada social que creixia de forma imparable. Com a mínim, CDC provava d’adaptar-se als temps: les elits, en canvi, no ho van fer. I encara convé que es preguntin si no valdria la pena eliminar tants anticossos contra el moviment. Ja no dic fer-se independentistes, però sí entendre-ho i veure-hi la part que els pot afavorir. Sempre existirà la figura de Robert The Bruce, el noble que a la pel·lícula Braveheart dubta sobre si les coses s’han portat massa enllà i poden amenaçar els seus propis interessos, però hi ha un moment en què l’amenaça per als teus interessos és quedar-te com sempre. L’estabilitat és un valor fins que veus que els teus clients s’han transformat en gent inestable. I no perquè hagin embogit, sinó perquè s’han quedat sense cap més sortida. L’espai convergent va provar de ressituar-se, i de liderar la situació, però les elits van entrar en pànic i no van acabar entenent res. De tant témer els contenidors cremats, al final podrien quedar-se sense veïns del tercer primera que els comprin els productes o les excuses. Tothom pot entendre que els diners són porucs, però hauria de fer més por mantenir un ordre que et perjudica directament. A tu, al teu negoci, a Catalunya i als drets fonamentals dels ciutadans.

Al principi de tota elit, sempre hi ha una primera persona que va arriscar. Per això ara apareixen noves figures que arrisquen. Venen del tercer primera (o de fora de Barcelona), o són gent que per fi ha baixat de l’àtic a veure què caram passa. Estan fent diners, tenen idees, guanyen influència i són escèptics amb projectes com els Jocs Olímpics o l’agenda del retrobament. S’assemblen molt més al primer Cambó que no pas a l’últim, no estan per tonteries, volen que els seus fills creixin en un país de llibertats i sobretot no obliden el que va passar el 2017. Ni tampoc qui els va deixar sols.