El vel i l’esquerra
És un fet conegut que mentre que a la dreta hi ha una sòlida cohesió, l’esquerra viu en la fragmentació. I és que els interessos sempre uneixen més que els ideals; i salvar el passat és un objectiu més concret i definit que guanyar un boirós futur. La ideologia potser més central de l’esquerra, el feminisme, viu ara mateix un debat divisiu amb diverses cares i un fons comú. El susciten reivindicacions tan diferents com el presumpte dret de les prostitutes a exercir la seva professió o el de nenes/noies musulmanes a portar vel. I comparteix una arrel filosòfica: creure o no en l’existència d’una naturalesa humana comuna que fa també comunes les fites d’això que anomenem civilització.
Em centraré en el vel aprofitant l’aparició de No nos taparán, el llibre de Mimunt Hamido, una magribina de Melilla i anys de vida a Catalunya que expressa alt i clar la necessitat que el vel sigui prohibit a les menors dins de les escoles com a condició necessària perquè elles puguin triar i perquè una versió reaccionària de l’islam no vagi guanyant posicions en els espais públics occidentals. Repeteix, doncs, el que s’ha cansat de dir entre nosaltres Najat El Hachmi: que el hijab és una bandera del fonamentalisme islamista. Una posició que contrasta amb la de, per exemple, Míriam Hatibi, tot i que Hatibi també sigui associada en els nostres mitjans –en bona part legítimament– amb un progressisme obert i tolerant.
El feminisme té problemes quan el que sembla denigració, discriminació o invisibilització de la dona és assumit per algunes dones com a part del que són o volen ser. I és llavors quan basar la ideologia en el relativisme cultural o en una concepció consensuada i unitària de la naturalesa humana porta a conclusions i posicions diferents. Tothom pot entendre que en un marc social determinat una dona triï portar el hijab, o que se senti més còmoda portant-lo. És tan comprensible com que les nostres àvies i besàvies acceptessin de manera quasi militant la condició subordinada de quedar-se a casa. Però igual que avui res que incentivi la discriminació i subordinació de les dones pot tenir un espai a les escoles, tampoc l’ha de tenir un hijab que actua com a punta de llança del radicalisme patriarcal.
L’esquerra s’ha de sentir orgullosa d’una part substancial dels valors de la Il·lustració per més que vagin lligats a una hegemonia mundial que colonitza, explota i esclavitza. S’ha d’atrevir a afirmar que una part dels seus avenços són avenços de la humanitat i no pas d’una cultura concreta que les altres cultures tenen dret a confrontar. Hi ha una esquerra que veu en això supremacisme, com hi ha una esquerra que veu supremacista posar els drets humans per davant dels d’altres animals. Són posicions que tindran espai per avançar si neguem –negant la Il·lustració– que hi ha una naturalesa humana que va creixent, amb ensopegades i retrocessos, al llarg de la història. Si no partim de la base que uns valors culturals són més humans que altres i que ser d’esquerres passa per fer que prevalguin.