Vehicles ridículs
Cal veure en aquesta gent que circula per Barcelona amb vehicles ridículs un gest social com un crit de socors, com dient traieu-me de mi mateix, no sé què estic fent. Cal veure que criden sotto voce salveu-me, no sé què faig en aquest món, la meva vida va a un precipici. Han vingut a fer turisme i els hem ofert com a proposta filosòfica enfilar-se a sobre d’aquest patinet elèctric, d’aquest kart groc d’escola bressol, d’aquest segway Però en silenci diuen no sé conduir, perquè no sé ni tan sols dirigir la meva vida, només sóc una ombra del que podria ser, un cadàver en vida.
M’hi trobo cada dia, gent enfilada a sobre de vehicles que a casa seva no hi pujaria ni cobrant i jo què faig? Com me’ls miro? Què sento veient aquests pobres individus en tan deplorable situació? Potser no tinc sentiments? Jo els voldria apadrinar tots, abraçar-los fort, pujar-los a casa meva i donar-los un plat de gaspatxo. Quina tristor que m’infligeixen. Però no faig res, només callo. Callo i íntimament els dono les gràcies perquè sé que vénen a fer-me de mirall. Em diuen vigila, que un ésser humà perdut pot fer gestos d’una indignitat límit. I jo penso en la quantitat de gestos indignes que dec fer. Gràcies. I altre cop veig vehicles sense sentit, aquest cop sento por, un grup de vint bicis taronges circulant havent perdut el control del manillar, turistes que han vingut a morir matant. Fan la pantomima dels vehicles, però realment intenten encarrilar la seva ànima, busquen una abraçada, una explicació a les seves vides i què els donem? Verí, la possibilitat de llogar aparells horribles. Els convidem que transitin amb els seus cervells extraviats per la nostra ciutat i prou. Som d’una amabilitat perversa. Els volem treure quatre duros de lloguers, però això s’assembla a robar, perquè ja es veu que no tenen les capacitats centrades. Ja es veu que no saben què volen, ja es veu que vénen aquí com anirien a l’inframón si estigués de moda. Buscaven un lloc bonic, però troben un desert de vehicles sense cultura estètica? Ens cal una proposta com a ciutat. I no s’hi val la proposta de la no-proposta. L’estètica del souvenir, l’estètica de la renúncia de l’estètica. No ens hauríem d’autoexigir un cert gust en els vehicles? I mentre això no passa convidar-los a anar a peu, donar-los la mà com qui guia una cabra coixa. Apadrinem-los i celebrem l’efecte mirall que ens fan. Oh, mestres perduts. Oh, cabres.
