UN REDACTOR em pregunta si ha de fer cas dels lectors que el renyen perquè, per expressar la repetició no freqüent d'una acció o un fet, fa servir a vegades i no pas de vegades, que és la forma que ells consideren més genuïna i correcta.
Com en tants altres casos, el motiu subjacent d'aquests renys és partir del principi que, entre dues formes sinònimes, sempre és més genuïna la que s'allunya més del castellà. És un principi que jo no aplicaria cegament, perquè de vegades la forma més paral·lela al castellà és la més antiga i també és -o era- la més habitual en la llengua.
Amb el Coromines a la mà aprenc que la forma més antiga devia ser a les vegades, però que molt aviat va conviure amb a vegades, que ja trobem en Llull, Bernat Metge o Joanot Martorell. De vegades és també una forma molt arrelada i té més presència en els dialectes del nord de Catalunya, potser per influència de l'occità.
Com el gran etimòleg, jo no sóc partidari de postergar cap de les dues formes. Considero lícit que cadascú triï si les alterna o en prefereix una, però abusiu que corregeixi o censuri un text aliè perquè no coincideix amb la seva preferència.
Coromines, que quan s'enfada recorre a un lèxic tan florit com el del capità Haddock, anomena aquests abusos "pantalonades de corrector pedant" però jo em limitaria a dir que són una impertinent intromissió en l'estil de l'autor.
No diria el mateix de canviar en ocasions per a (de) vegades. Perquè si bé és cert que en ocasions apareix algun cop al DIEC2, hi ha força consens a no veure'l gaire genuí si no va acompanyat d'un determinant o un adjectiu.
És a dir, poc podem dir si algú escriu en ocasions excepcionals o bé en algunes ocasions, però s'endevina influència castellana en un en ocasions a seques que equivalgui a a (de) vegades.