Era una colla feta mig per atzar. Aquest amic va portar aquest altre, i l’altre, la parella. No es veien gaire, costava quedar, tothom anava tan atrafegat i tenia tantes altres colles... Hi havia algun sobrevingut, l’ex d’un dels amics, el nou nòvio de l’altra... Els fills s’havien fet grans i ja només venien de vegades. N’hi havia un que era el que sempre convocava.
Sempre que quedaven, estiu i hivern, feien el mateix menjar. Una paella, que preparava el valencià. El xat que tenien es deia: “Fem una paella?”. Cada cop que es veien, ell preguntava: “De què la voleu?”. I tothom hi deia la seva (que tingui ànec, que tingui carxofes...) i si es decidia que de marisc, tothom volia contribuir a pagar, però el valencià, que era excel·lentment valencià, s’hi negava. Entre dos o tres posaven papers de diari al terra de la terrassa, per no tacar, i els amos de la casa s’encarregaven del butà i del difusor. El vi el portaven entre tots i era bonic veure les ampolles a dins de les galledes plenes de gel, al costat dels testos de flors. Els que volien menjar a la valenciana, de la paella estant, seien al mig de la taula. Els que se’n podien estar i volien plat, als extrems. Sempre hi havia aperitius alegres i intranscendents, com patates fregides, olives, un fuet. Tothom explicava les petites coses de la feina, perquè allà, qui més qui menys, tothom era artista d’una manera o d’una altra. Era extraordinària i molt reconfortant la curiositat que tots demostraven —i era sincera— pels altres. Després, si sobrava res, feien tàpers. Rentar la paella, quina mandra, sempre ho feien dos o tres, els mateixos, amb la mànega de regar i el sabó dels plats que s’anuncia especialment per a rentar paelles.
Cap dels de la colla es podia imaginar que un dia, un d’ells ja no hi seria. El que convocava, el que seia enmig per menjar a la valenciana, el que recollia els papers, el que preguntava a tots els altres què estaven fent, el que escrivia, als seus dietaris, que quedava amb aquells amics per fer paelles.
