Una vegada hi havia una colla que sempre quedava per fer paelles

Era una colla feta mig per atzar. Aquest amic va portar aquest altre, i l’altre, la parella. No es veien gaire, costava quedar, tothom anava tan atrafegat i tenia tantes altres colles... Hi havia algun sobrevingut, l’ex d’un dels amics, el nou nòvio de l’altra... Els fills s’havien fet grans i ja només venien de vegades. N’hi havia un que era el que sempre convocava.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Sempre que quedaven, estiu i hivern, feien el mateix menjar. Una paella, que preparava el valencià. El xat que tenien es deia: “Fem una paella?”. Cada cop que es veien, ell preguntava: “De què la voleu?”. I tothom hi deia la seva (que tingui ànec, que tingui carxofes...) i si es decidia que de marisc, tothom volia contribuir a pagar, però el valencià, que era excel·lentment valencià, s’hi negava. Entre dos o tres posaven papers de diari al terra de la terrassa, per no tacar, i els amos de la casa s’encarregaven del butà i del difusor. El vi el portaven entre tots i era bonic veure les ampolles a dins de les galledes plenes de gel, al costat dels testos de flors. Els que volien menjar a la valenciana, de la paella estant, seien al mig de la taula. Els que se’n podien estar i volien plat, als extrems. Sempre hi havia aperitius alegres i intranscendents, com patates fregides, olives, un fuet. Tothom explicava les petites coses de la feina, perquè allà, qui més qui menys, tothom era artista d’una manera o d’una altra. Era extraordinària i molt reconfortant la curiositat que tots demostraven —i era sincera— pels altres. Després, si sobrava res, feien tàpers. Rentar la paella, quina mandra, sempre ho feien dos o tres, els mateixos, amb la mànega de regar i el sabó dels plats que s’anuncia especialment per a rentar paelles.

Cargando
No hay anuncios

Cap dels de la colla es podia imaginar que un dia, un d’ells ja no hi seria. El que convocava, el que seia enmig per menjar a la valenciana, el que recollia els papers, el que preguntava a tots els altres què estaven fent, el que escrivia, als seus dietaris, que quedava amb aquells amics per fer paelles.