Ve el divuit de juliol
La Junta Electoral Central s’ha declarat incompetent per decidir si el Cara al sol pot sonar avui en una falca de propaganda electoral de Falange Española. Que això ho hauria de decidir un jutge, perquè l’himne “no esmenta cap col·lectiu ni conté cap menyspreu o humiliació a ningú”.
Que el cantin fent la salutació feixista els mateixos que criden a afusellar líders independentistes no és cap problema. Que encara hi hagi milers de persones que recorden la humiliació d’haver-lo hagut de cantar, formades al pati de l’escola, abans de començar les classes, no és cap problema. Que fos la Falange el partit polític de la dictadura franquista, tampoc no és cap problema. I no, no ho és perquè, com recorda la JEC, la Falange és un partit legal. Aquesta és la clau de tot.
Per això resulta decebedor llegir la informació que elNew York Times va publicar ahir sobre la possible entrada de Vox al govern espanyol. Ho atribuïa a la “creixent tendència a la popularitat dels partits de dreta dura”. Que si Suècia, que si Finlàndia, que si Itàlia. Com si a Espanya l’extrema dreta també fos una moda. Ni una sola paraula per explicar que, a Espanya, l’extrema dreta és una presència constant, des del 1939, en la cultura política, en les institucions i en els poders econòmics i mediàtics. I és per això que un partit feixista, que va donar el color de la seva camisa al nom de la divisió militar que va lluitar al costat de Hitler a Rússia, és legal.
La JEC diu que el Cara al sol, sí, però que les estelades en una rotonda, no. És tota una actualització d’aquells versos de Sagarra: “L’estraperlisme prospera, ve el divuit de juliol, i tot cantant Cara al sol, ens van donant pel darrere”.
