El vaticini d'Aznar
Ara que Feijóo, de grat o per força, l'ha fet tornar a sortir a la palestra, és un bon moment per recordar el vaticini que va fer Aznar el juliol de 2017: “Abans que Espanya, es trencarà Catalunya”. Com tot el que diu Aznar, la frase va sonar a mig camí entre l'insult i l'amenaça, entre l'arrogància i el menyspreu, sempre a prop de la proclama ultranacionalista. Però segur que el pitjor que se'n pot dir és que, a més, amb el temps ha acabat tenint una bona part de raó. En comptes d'Espanya i Catalunya, seria més exacte dir que, d'aquella topada, el nacionalisme català n'ha sortit molt més romput que l'espanyol. Que segurament és el que, al cap i a la fi, volia dir Aznar, incapaç de pensar en Espanya i en Catalunya en termes que no siguin furiosament nacionalistes.
L'1-O li ha servit al nacionalisme espanyol per afinar com mai una arma que ja feia temps que tenia damunt la taula i que ara coneixem com la judicialització de la política, que ja s'havia usat molt al País Basc i que, en el cas de Catalunya, fins al 2017 havia tingut la seva màxima expressió en la sentència de l'Estatut del 2010. Després de l'1-O van venir el 155 i la persecució judicial de l'independentisme català, que Javier Pérez Royo descriu amb total claredat al seu article: efectivament, com assenyala ell, allò que cerquen els Marchenas, Llarenas i companyia es pot definir com una “esterilització política del nacionalisme català”, és a dir, impedir la participació de les forces polítiques independentistes en la política espanyola. Això s'ha aconseguit sense afegir a penes tensió entre els partits espanyols. És cert que Unides Podem és la que s'ha resistit més al replegament de la política espanyola damunt del madrilenyisme imperant, però tampoc tenia prou convicció —ni, sobretot, prou potència— per aturar una dinàmica capitanejada pel PP i secundada pel PSOE en el seu objectiu central: fer impossible que el problema català, o la carpeta catalana, tornés a agafar les proporcions que va arribar a adquirir el 2017, tant a dins com a fora d'Espanya. Ni volen que això passi, ni els interessa, ni estan disposats a tolerar-ho. I l'ús a fons de les togues i els tribunals ha estat una eina especialment eficaç per aconseguir-ho.
El nacionalisme català, per contra, n'ha sortit tan capolat que ara es conforma a arreplegar-se entorn de la candidatura de Xavier Trias o dels intents de Jordi Pujol per reparar la seva imatge. L'independentisme no tan sols s'ha trencat sinó que s'ha esmicolat, i un dels arguments de la trencadissa han estat precisament les diferents estratègies seguides per ERC o per Junts a l'hora d'afrontar el setge judicial. Com a la caricatura de La vida de Brian, l'amarga experiència els ha dut a odiar els romans però, molt per damunt d'això, a odiar-se entre ells. En aquest sentit, la revenja dels jutges contra els independentistes ha tingut èxit. I, com que ha estat políticament liderada per la dreta, si hi ha algun rèdit a traure'n és lògic que sigui aquesta dreta qui se l'endugui.