Afirmo que puc, amb una llambregada, saber si l’ésser humà que tinc al davant és o no és lector. Perquè els ulls del lector són diferents dels del no lector. Ser lector. Tenir sempre un llibre entre mans. Llegir whatsapps, llegir les últimes hores que t’arriben al mòbil en forma de pinso de gat, estudiar, no és ser lector. És llegir coses. No és el mateix conduir que ser conductor, cuinar que ser cuiner. És evident que llegir (transformar signes en tot un món, a prou velocitat i amb prou competència per oblidar, del tot, que ho estàs fent) et demana un tipus d’esforç diferent (al principi) que veure una història en una pantalla.
He descobert una cosa que m’agrada molt fer a la vida. Recomanar. Quan el primer llibre resulta un encert (trobaré un llibre per a cada una de les persones que conec, després de dues o tres preguntes) i el segon, sense pausa, també, sé que ho he aconseguit. Durant la lectura vaig preguntant allò, allò que preguntes: “Per on vas, per on vas?” Intento comunicar als del meu entorn el vici –que primer, com tots els vicis, és un hàbit– de la lectura. Per fer-ho, esclar, ha de deixar el mòbil que té a la mà, constantment, quan va al vàter, a la feina, a classe, a una reunió, al llit, mentre cuina, mentre camina per una ciutat que no coneix, mentre és al teatre, mentre veu una sèrie, quan esmorza al bar... Quan ho aconsegueixo, quan algú agafa un llibre i reïx, el tercer dia em diu “estic més concentrat” o “estic menys enfadat”. El cervell, amb la lectura, fa connexions i relacions. És així. Un lector habitual sempre, sempre, tindrà una mirada panoràmica. I perdoneu la trista metaforota, però qui té sempre el mòbil al davant dels ulls tindrà la mirada del cavall guarnit amb aclucalls, que són aquells elements de cuiro que se li posa a la bèstia perquè no s’espanti o no es distregui. Per on vas?
