Javier Milei acaba de donar la mesura exacta del seu sentit de l'honorabilitat del càrrec, amb això de difondre els suposats beneficis d’una criptomoneda tres minuts després de ser posada en marxa per “uns amics”. Uns quants inversors que es van creure el missatge presidencial van quedar desplomats. Milei s’ha esbandit les culpes: que ell és un “tecnooptimista” i que mala sort, que això és com quan vas al casino i perds, que la responsabilitat de jugar és teva. Que l’estat no hi ha tingut res a veure, que tot és un afer entre privats. Que ell sigui el president de la República deu ser una qüestió sense importància. Doncs que en prengui nota tota la tropa de propagandistes adoradors de la motoserra: fer cas de la paraula del president de l’Argentina pot suposar, literalment, una ruïna. Amb il·lusió, que deia aquell. Visca el tecnooptimisme.
Sí, ara hi ha presidents que veuen la política en termes especulatius. No són grans visionaris, més aviat allà on hi ha gent ells veuen una nosa, i allà on hi ha un barri ells veuen una ciutat de vacances amb la seva polsera i els seus daiquiris. I el seu casino. La sanitat, l’educació o la promoció de la cultura són una despesa que s’ha d’anar acabant. Ja ho va formular Margaret Thatcher, que no hi ha una cosa que es digui societat, sinó que hi ha individus. Responsabilitat social d’un president? Això ja està superat. Sí, ja sabem que el món està canviant ràpidament, però si tot el canvi que ens espera és com aquest, potser que anem passant al bar, a jugar a cartes amb els músics del Titanic.
