Resistència. Poc després de l’annexió russa de Crimea, una periodista ucraïnesa m’explicava com l’expressió “la UE està molt preocupada” s’havia convertit en la broma fàcil a Kíiv cada vegada que es parlava de què feia la comunitat internacional davant el conflicte enquistat a Ucraïna. Amb cada nova decepció, la ironia s’ha convertit en una arma més de la resistència ucraïnesa. I amb aquest mateix esperit ha nascut, aquests dies, un verb de nova creació en el vocabulari diplomàtic a Kíiv. Es tracta del verb scholz (escrit així, com el cognom del canceller alemany). Segons explicava el politòleg búlgar Evgenii Dainov, scholz s’utilitza irònicament com a sinònim de “prometre molt sense intenció de complir-ho”. Una manera de referir-se així a les reticències de Berlín a enviar els tancs de combat que li reclama Kíiv. Alemanya està sota pressió; disposada a no deixar-se arrossegar per la intensitat d’unes urgències que han fet caure tabús històrics al país. L’Europa geopolítica s’està redefinint i, a diferència de les grans crisis existencials que ha viscut recentment la UE, Berlín no és sempre l’actor totpoderós que determina el com i el quan d’aquesta transformació.
Percepció. La guerra d’Ucraïna no només està canviant la relació d’Alemanya amb Europa, molt més del que ho han fet les crisis anteriors, sinó que, fins i tot, desafia la percepció que Alemanya tenia d’ella mateixa. Des de la crisi econòmica fins a la pandèmia de covid-19, Berlín ha estat el poder definitori i l’oxigen financer que ha decidit la resposta europea a cada urgència. Però la invasió russa d’Ucraïna ha acabat provocant “una mena de cirurgia cardíaca” al sistema alemany –com explicava fa uns mesos el pensador búlgar Ivan Krastev– que s’ha traduït en un canvi forçat a la seva política de defensa i dels seus compromisos exteriors que ha obligat a replantejar una tradició industrial basada en el gas barat que importaven de Rússia, i que ha acabat reobrint les ferides històriques entre Berlín i Varsòvia i afeblint encara més l’ascendència alemanya sobre l’Europa central i oriental.
Desafiament. La guerra a Ucraïna està canviant també els equilibris militars. França continua sent l’única potència nuclear dels Vint-i-set. Però amb el procés de rearmament accelerat que s’ha imposat a la UE, ben aviat (si es deixa el poder nuclear a banda) l’exèrcit més potent de la Unió serà el polonès. Des de l’inici de la invasió, Polònia ha firmat un contracte enorme amb Corea del Sud per a la compra d’armament pesant i avions de combat, i el mes passat en va firmar un altre per a l’adquisició de dos satèl·lits d’observació francesos.
Aquest sisme geopolític que viu Europa s’ha traduït en les últimes hores en un pols directe entre Varsòvia i Berlín, fins al punt que els polonesos volen liderar un front comú d’estats membres disposats a enviar més armament pesant al govern ucraïnès, deixant Alemanya de banda.
És una confrontació totalment emocional. Entre la diplomàcia alemanya hi ha una inexplicable sensació de proximitat amb Rússia, m’assegurava fa només un parell de mesos un diplomàtic alemany. També hi ha, en aquests moments, una certa sensació de “superioritat moral de Polònia en relació amb Alemanya i l’Europa occidental” –escrivia el director de l’oficina de Varsòvia del centre European Council on Foreign Relations, Piotr Buras– que fa que els polonesos puguin dir que tenien raó respecte a Rússia i la seva percepció d’amenaça. Amb l’horitzó d’unes eleccions parlamentàries que han de decidir, aquest 2023, el futur govern polonès, la retòrica antialemanya del partit de Jaroslaw Kaczynski anirà a més. Però malgrat la pressió interna i externa, la cancelleria de Berlín s’aferra a la prudència. Per a Scholz i per a molts alemanys, la por a una escalada en el conflicte pesa en la seva determinació. Scholz també deu voler dir mesurar bé les decisions i el moment de prendre-les.
