M'han prohibit l'entrada a Alemanya

Fa tres setmanes, em van prohibir l’entrada a Alemanya. Quan vaig preguntar a les autoritats alemanyes qui ho va decidir, quan i amb quin argument, vaig rebre una resposta formal que, per motius de seguretat nacional, les meves preguntes no rebrien cap resposta formal. De sobte, vaig fer un ràpid salt mental a l’època en què tenia deu anys i veia Alemanya com un refugi de l’autoritarisme.

Durant la dictadura feixista de Grècia, estava prohibit escoltar emissions de ràdio estrangeres. És per això que, cada vespre, cap a les nou, els meus pares s’arraulien sota una manta vermella amb una ràdio d’ona curta i intentaven escoltar l’emissió de la Deutsche Welle dedicada a Grècia. La meva imaginació infantil em propulsava cap a un lloc mític anomenat Alemanya, un lloc, em deien els meus pares, que era “l’amic dels demòcrates”.

Al cap d’uns anys, el 2015, la premsa alemanya em va presentar com l’enemic d’Alemanya. Em vaig quedar molt sorprès; res podia estar més lluny de la realitat. Com a ministre de Finances de Grècia, em vaig oposar a la insistència monomaníaca del govern alemany a aplicar una dura austeritat universal, no només perquè creia que seria catastròfic per a la majoria dels grecs, sinó també perquè a la llarga creia que seria perjudicial per als interessos de la majoria dels alemanys. L’espectre de la desindustrialització que avui projecta una ombra depriment sobre Alemanya concorda amb el meu pronòstic.

El 2016, a l’hora de triar una capital europea per posar en marxa DiEM25, el moviment polític paneuropeu que vaig ajudar a fundar, vaig optar per Berlín. Al Volksbühne Theatre de Berlín, vaig explicar el motiu: “Res de bo pot passar a Europa si no comença a Berlín”. Per reforçar la idea, a les eleccions al Parlament Europeu del 2019 vaig triar simbòlicament ser el candidat de DiEM25 no a Grècia (on podia guanyar fàcilment), sinó a Alemanya.

Donada la meva llarga relació amb la terra de Goethe, Hegel i Brecht, la decisió del govern alemany de centreesquerra de vetar-me és desconcertant, fins i tot més del que es puguin imaginar els meus éssers més estimats. Deixaré en mans dels meus advocats la legalitat de negar-me el dret a conèixer l’argument que sustenta la prohibició, i deixaré de banda l’amenaça a la meva seguretat que comporta la insinuació forassenyada que, d’alguna manera, soc una amenaça per a la seguretat nacional d’Alemanya. Tampoc aprofundiré en el que significa aquesta prohibició per a una Unió Europea on la lliure circulació i associació és una virtut singular. En lloc d’això, vull centrar-me en la importància de fons de la prohibició.

El detonant per prohibir-me l’entrada al país ha sigut un Congrés Palestí coorganitzat pel partit alemany de DiEM25 (MeRA25), uns quants grups de suport als palestins i, sobretot, l’organització alemanya Jewish Voice for a Just Peace. Però la decisió ja estava escrita molt abans.

El novembre passat, Iris Hefets, amiga i membre de l’esmentada organització jueva, va emprendre una protesta en solitari a Berlín. Caminava tota sola, en silenci, amb una pancarta on havia escrit: “Com a israeliana i com a jueva, atureu el genocidi a Gaza”. Sorprenentment, va ser detinguda per antisemitisme. Poc després, el compte bancari de la seva organització va ser congelat per uns funcionaris incapaços d’entendre la ironia –l’horror, més aviat– que suposava el fet que l’estat alemany confisqués uns actius jueus i detingués jueus pacífics a Berlín.

En el període previ al nostre Congrés Palestí, una coalició de partits polítics que representava gairebé tot l’espectre polític alemany (incloent-hi dos líders dels meus antics companys del partit L’Esquerra) va fer el pas extraordinari de crear un lloc web dedicat a denunciar-nos. De què se’ns acusava?

En primer lloc, ens van acusar de “trivialitzar el terrorisme” davant dels atacs de Hamàs el 7 d’octubre a Israel. No els va semblar suficient que haguéssim condemnat com a crims de guerra tots els actes de violència contra civils (independentment de la identitat de l’autor o de la víctima). Volien que condemnéssim la resistència al que fins i tot Tamir Pardo, l’antic director del Mossad, va descriure com un sistema d’apartheid destinat a abocar els palestins a l’exili o a la servitud permanent.

En segon lloc, van afirmar que “no estàvem interessats a parlar de les possibilitats de coexistència pacífica al Pròxim Orient en el context de la guerra a Gaza”. De debò? Tots els participants del nostre Congrés estan compromesos amb la igualtat de drets polítics per als jueus i els palestins, i molts de nosaltres, seguint l’exemple del difunt Edward Said, donem suport a un estat federal únic com a solució al conflicte.

Deixant de banda aquestes acusacions infundades, permeteu-me incidir en la pregunta central: com pot ser que gairebé tota la classe política alemanya acceptés aquesta denúncia, que va preparar el terreny per a l’acció policial posterior? Com va poder callar quan la policia va detenir Udi Raz (un altre company jueu), va prohibir la nostra conferència i, sí, em va prohibir a mi entrar a Alemanya, fins i tot connectar-me per videoconferència a qualsevol acte del país?

La seva resposta més probable és el semiargument oficial de l’estat alemany, o Staatsräson: la protecció de les vides jueves i la seguretat d’Israel. Però el comportament recent de l’estat alemany no té res a veure amb la protecció dels jueus (especialment els meus amics Iris i Udi) o d’Israel. L’objectiu és defensar el dret d’Israel a cometre qualsevol crim de guerra que triïn els seus líders a l’hora d’aplicar un programa dirigit a fer impossible la solució de dos estats que el govern alemany diu defensar.

Si no m’equivoco, darrere del consens polític actual a Alemanya hi ha una altra cosa. La meva hipòtesi és que la classe política alemanya té predilecció pels catecismes nacionals que uneixen els seus membres darrere d’una voluntat comuna: les exportacions netes com a punt fort d’Alemanya; la Xina com a terreny de joc de la indústria alemanya; Rússia com a font d’energia barata, i el sionisme com a prova que, moralment, ha girat full.

Un cop establert aquest catecisme, debatre’l racionalment esdevé gairebé impossible. A més, la por a ser denunciat si l’abandones motiva la denúncia concertada de qualsevol apòstata que el qüestioni.

Aquí, la part positiva és que els joves alemanys, veient els cadàvers que s’amunteguen a Gaza, no tenen por que els denunciïn per desafiar un catecisme que ha posat en perill la democràcia, l’estat de dret i el sentit comú bàsic alemanys. Per això, malgrat la prohibició, no perdo l’esperança en Alemanya.

Copyright Project Syndicate