Llegim un article a La Vanguardia sobre la temporada de Catalunya Ràdio que suggereix que els equips dels programes, com el Tot costa, El matí o La tarda són tots externs. No és així.
Què seria de Crims, una producció (externa) sortida del talent (extern) de Carles Porta, sense els guions de Lídia Orriols, Sílvia Cornet o Judit Perpinyà, la producció de Núria Ventura i Sandra Novillo, la música del Sergi Cutillas o la direcció d’actors de la Dolors Martínez? A cada programa extern de la casa hi ha el talent intern de la ràdio i al revés. La tarda, un programa extern, compta, per exemple, amb el talent de Carlos Baraibar, intern, i el talent de l'Elisenda Carod, extern. El Catalunya Migdia compta amb el talent intern de l'Òscar Fernández i el talent de la Carlota Gurt i la Llucia Ramis, externes. Crec que hem de poder dir, als estudiants, que les vinyes velles aporten concentració, resiliència i rigor, i les joves tipicitat, saba nova i alegria. El cupatge és el que importa.
Diuen en aquest article que “la missió central” de la CCMA “és la producció i difusió de programes que contribueixin a la normalització lingüística i cultural”. Evidentment, i diria que la de la privada, sense voler o volent, també. Crims, Eufòria o La competència hi contribueixen perquè –i no “però”– són líders d’audiència. I, de fet, a l’article s’hi compara el preu que costava una temporada de l’estimada Laura Rosel amb una temporada de l’estimat Ricard Ustrell, per demostrar que l’Ustrell és més car. Hi ha una trampa. A l’hora de parlar de la Rosel parlen només del sou d’ella i del seu segon. A l’hora de parlar de l’Ustrell parlen del sou d’ell, del segon, del tercer, de tots els tertulians i del sursumcorda. No tinc dades per comparar aquest preu amb el de la privada. Per exemple, el de l’estimat Jordi Basté.
Per tant, esclar, en aquest text s’intenta untar de nou la llesca de si la ràdio pública ha de competir amb la privada o si ha de ser (no es diu així, però se sobreentén) una expressió antropològica i costumista sense publicitat. Sardanes, festes populars, però no programa de matí competitiu. O sigui: la broma aquella d'Els Simpson sobre la ràdio pública, soporífera. I jo vull tots els programes, totes les maneres. Vull, boja, simplement, ràdio.
