Vacances?

Heu anat de campaments i heu tornat afamats —que està molt bé—, i nosaltres, els vostres pares, nosaltres, hem esperat la vostra tornada com polls desorientats. Vau marxar emprenyats (el desconegut us fa rabiosos contra nosaltres) i heu tornat simpàtics i contents. Heu hagut de preparar deures i exàmens per a aquesta setmana, més curta.

Fer vacances hauria de ser això: no fer res, o no fer res de tecno. Poder dedicar els dies als pilars fonamentals: amistat, amor, hobbies. Poder emprovar-se vestits, poder fer de cangur, poder tocar la bateria, poder dibuixar, poder llegir, poder veure cine, poder passejar, poder filosofar, poder parlar, poder-se barallar, poder menjar porqueries, poder anar al gimnàs, poder parlar per Whats.

Sempre me n’havia rigut, dels que es queixaven dels deures. Em semblaven pares tous. Però trobo, trobo més que mai, que la vida diària dels alumnes ha de tenir al·licients i ha de tenir àncores que impedeixin el precipici. Al meu voltant, per tot arreu, trastorns alimentaris, joves tristos, desconcertats, sense ganes de res, descontents amb el cos, amb el cor, amb el cap, amb el gènere. Ja sé que sempre havia estat així i ens en vam sortir, però potser no tots, i els que sí potser amb massa dolor. Mentre escric això la meva filla està fent deures i estudia. Hem xerrat una estona, aprofitant el sol, a l’hora tardana d’esmorzar. Res més, té feina. Però hauria de tenir temps de veure una pel·li, d’avorrir-se. Si haguéssim tingut diners per fer un petit viatge (com m’emocionaria, ara, un viatge amb ella) i tornéssim aquesta nit, quan hauria fet aquests deures de tecno?

Cada mestre, esclar, posa deures de la seva matèria, però no para esment que els altres també. No en diguem vacances, si tenen tres treballs i dos exàmens.