Vam plorar tots

Dijous al canal 33 vam acabar plorant tots amb el documental No plorar mai . Se centrava en la història de la Cassinda i el Romeo, dos nens angolesos que gràcies a una iniciativa solidària van poder viatjar fins a Barcelona per operar-se dels seus greus problemes de salut. La història juga amb tres espais temporals: el centrat en l'època que els nens van a Barcelona, un passat més recent (quatre anys més tard) en què els protagonistes i les famílies valoren l'experiència, i un tercer moment en què observem la fase de consolidació de la història i que permet veure quins són els fruits definitius del projecte solidari i de les vides dels nois, ja adolescents. Aquests tres plans temporals es van entrellaçant de manera que la història es dosifica molt hàbilment: l'espectador rep les notícies amb el mateix desordre, impacte o inconveniència que se succeeixen a la vida. No és un relat d'un projecte solidari sinó una enorme xarxa en constant evolució: el viatge, l'acollida, la rehabilitació, els amics implicats, la convivència amb els Castellers de Barcelona, el càncer de la Rosa, la construcció de la casa de l'Ana, les preocupacions d'ella amb els veïns... i un cúmul d'incidents, mirades i intercanvis d'afectes molt intensos. Cada escena del documental és una mostra de generositat. No només de les famílies que van acollir la Cassinda i el Romeo. També de les famílies d'origen confiant els seus fills a desconeguts pel seu bé. La valentia que permanentment demostren tots dos nens (i el seu entorn), però, acaba provocant un efecte demolidor en l'espectador. Són tan extraordinàriament forts que fan encongir el cor. No plorar mai emociona. No només per la bondat, la solidaritat o la generositat... Commou perquè és un retrat dels vincles entre persones portades molt al límit. I si fa plorar és perquè constantment tots els que hi surten malden per contenir les llà-grimes i les emocions.