“A qui pertanyen els nostres records? Què passa quan la gent es divorcia o se separa? Podem evitar que algú tingui records nostres? No”.
Aquests són alguns dels Fragments d'una biografia amorosa, de Chloé Barreau, que es pot veure durant el mes d’abril gràcies a Docs del Mes, la iniciativa magnífica del DocsBarcelona que acosta el cinema documental a les sales. Barreau repassa a través de les veus d’examants la seva vida amorosa, el que per a ella és la part més important de la vida. Aquest viatge a través de les relacions és una reflexió profunda des de diferents punts de vista sobre l’amor i, alhora, un viatge al nostre propi passat. Barreau, de qui a penes veiem alguna imatge perquè les protagonistes absolutes són les persones amb qui ha tingut una relació amorosa, ha estat una arxivera analògica, pràcticament museística, d’aquests idil·lis. Des dels 16 anys ho grava i ho fotografia tot, i aquests objectes, imatges i cartes formen part del viatge en el temps en què les persones es retroben amb el seu passat per somriure’l, plorar-lo, detestar-lo, enyorar-lo. Els ex i les ex parlen d’ella però no amb ella, i parlen de si mateixos sense la rèplica de l’amant, que no vol contrastar sinó exposar. No hi ha cap judici moral. Només el relat amorós a partir de les veus que l’han conformat. Rellegeixen cartes que van escriure, que formaven part d’un estat d’ànim, d’un desig o d’un adeu. Passats els anys miren aquella història que van tenir i l’espectador pot veure les ferides obertes, el rastre als ulls de l’amor de joventut, la nostàlgia pels dies viscuts, els moments esborrats i els que perduren. Què recordem? Com es movia, com parlava, què feia amb les mans, les parts del cos, com ballava, com es despertava, com feia els petons, el sexe. No ho recordem tot i sovint fantasiegem, perquè el pas del temps ens permet omplir els buits de la memòria fent-los menys dolorosos i menys brutals, o més intensos i més apassionats. “Ens inventem el nostre passat”, diu una de les entrevistades. “Trobo que el passat és més misteriós que el futur”, diu una altra.
Quan s’acaba l’amor? S’acaba per sempre? Per què som menys indulgents en una relació amorosa que en un altre tipus de relació? “Ens podem fer mal en l’amor, però hi ha conseqüències. Com a conseqüència, ja no som amigues. Però a vegades els amants es poden fer amics”. L’amistat després de l’amor. L’amistat abans de l’amor. L’amor de l’amistat. El sexe com a desllorigador de confusions i com a confusió en si mateix. Fem mal volent? Sense voler? Per què fa la sensació que hi ha persones que s’enamoren de les persones que més mal els fan i per què hi ha persones que no es poden enamorar? Quina és la gran traïció amorosa? Encara ara, tot i reconèixer l’anomalia general de la monogàmia en les nostres vides llargues, es tracta la infidelitat sexual com una de les grans traïcions, però què traeix realment una relació amorosa? Quan comença el desamor i quantes vegades hem viscut l’estranyesa de sentir-lo?
“A qui pertanyen els nostres records?” En les relacions humanes res no ens pertany en exclusiva. Donar veu a les altres mirades és un exercici d’humilitat i de consciència. Som qui som per tot aquest teixit de cossos i de converses. Per aquests paisatges de nostàlgia que ens fan tornar a mirar els mals que encara no hem curat i els tresors que tenim profundament guardats. L’amor és el millor que hi ha. I la vida és allò que passa mentre aprenem a estimar i ser estimats.
